Segundo artículo de don Armand de Fluvià, esta vez, acerca del gran desconocimiento que existe sobre la heráldica y de su utilidad hoy en día.
Como siempre, después del artículo en versión original está la traducción.
L’HERÀLDICA, UNA GRAN DESCONEGUDA
L’heràldica és un sistema simbòlic, únic al món per les seves característiques: es representa sobre la superfície externa d’un escut, segueix un llinatge o territori, i té uns colors propis anomenats esmalts.
L’heràldica va néixer al primer terç del segle XII al centre de l’Europa occidental per la necessitat, als camps de batalla, de distingir l’enemic i no confondre’l amb un amic. L’arnès dels combatents, amb la cota de malles, que només deixava veure la cara, i el casc al damunt, que amb la visera tancada només deixava veure els ulls, era molt fàcil no saber contra qui lluitaves. Per posar-hi remei alguns combatents van començar a pintar senyals geomètrics, animals o vegetals a llurs escuts. Aquesta iniciativa es va estendre ràpidament per Europa i quan aquests senyals es van fer hereditaris en una família va néixer l’heràldica. Dels escuts defensius, aquests senyals van passar als segells per autenticar documents i dels segells a tots els edificis i estris dels personatges i esdevingué una marca de propietat, com ho és avui dia la signatura. Els escuts, també són anomenats “escuts d’armes” i “armories” o “armes” tout court.
L’escut més antic documentat (1135) és el dels comtes de Vermandois, comtat incorporat a la corona francesa el 1213 i això fa que avui dia el més antic d’Europa sigui el dels comtes de Barcelona (1150), territorialitzat al Principat, pels nostres sobirans a principis del segle XV i menystingut pels nostres polítics en no incorporar-lo com a símbol nacional a l’Estatut. L’heràldica familiar o de llinatges, més coneguda com heràldica gentilícia, donà pas, ja des de principis del segle XIII, a l’heràldica cívica, emprada pels ens territorials, principalment els països i les ciutats, per distingir-se, identificar-se i autenticar llurs documents. També, tot seguit, va néixer l’heràldica corporativa, usada, amb els mateixos motius, per les universitats, els gremis professionals, etc. Ja més posteriorment aparegué l’heràldica industrial, usada per les empreses de tota mena per distingir-se unes de les altres (cotxes, ampolles de vins i caves, etc) i finalment, l’heràldica esportiva de tots els clubs o equips del món. Per tant, aquella idea que generalment té la gent, que l’heràldica és només és cosa de reis i nobles, cau pel seu propi pes.
L’heràldica té un llenguatge propi i unes regles consuetudinàries que constitueixen la tècnica del blasó i que són admeses per tots els heraldistes del món. I això fa que, per exemple, un heraldista de Barcelona pot blasonar (descriure) un escut, per telèfon, a un heraldista que està a San Francisco, i aquest el dibuixarà d’una manera precisa i exacta sense veure el dibuix.
Els tècnics en heràldica són anomenats “·heraldistes” i aquest nom ve dels antics heralds dels monarques i grans senyors feudals. Aquests heralds portaven un llibres, anomenats “armorials”, on dibuixaven els escuts de les famílies i en les batalles eren els encarregats d’identificar –precisament pels escuts- els morts i també els que avalaven els contendents en els torneigs després d’identificar-ne les armories.
Els esmalts heràldics són de dues classes: metalls i colors. Els metalls són dos, l’or (daurat o groc) i l’argent (de plata o blanc) i els colors –sense tonalitats- són el gules (vermell), l’atzur (blau clar), el sinople (verd clar), el sable (negre), el porpra (morat-lila) i l’ataronjat. I la primera regla de l’heràldica diu que hom no pot posar metall sobre metall ni color sobre color. Això té una lògica: poder identificar ràpidament els colors de de lluny. És la mateixa teoria de la qual s’han servit els senyals de tràfic: sempre veureu com generalment es combinen el blanc i el groc amb el blau, el vermell o el negre, per tal de no confondre els colors.
L’heràldica és una ciència autònoma, però també auxiliar de la historia y de l’arqueologia i, per tant, molt útil a aquestes disciplines. Heus aquí uns exemples dels quals he estat testimoni: l’ambaixada espanyola a Brussel·les no sabia qui era un personatge retratat a un quadre on hi figurava el seu escut; fullejant armorials vaig trobar la família a qui pertanyia l’escut i com que sabíem l’any del retrat podia pertànyer a un de quatre germans, però per saber quin era hi havia un altre detall: darrera l’escut hi havia la creu de l’orde de Santiago i només un dels germans n’era cavaller i d’aquesta maner va poder ésser identificat. L’altre exemple va ser un ferro del fre de cavall, de plata, que portava un escut faixat d’or (groc) i de gules (vermell), que són les armes dels comtes d’Empúries. L’havien trobat en unes excavacions a Turquia i era de principis del segle XIV. Però, a qui de la família comtal emporitana pertanyia?. Doncs resulta que al testament d’un comte d’Empúries, d’aquella època, parla d’un germà que és “presoner del soldà de Babilònia” i en aquella època denominaven d’aquesta manera al soldà de Turquia. Ja el teníem identificat! (El Demà, 18.1.2010).
LA HERÁLDICA, UNA GRAN DESCONOCIDA
La heráldica es un sistema simbólico, único en el mundo por sus carácter´siticas: se representa sobre la superficie externa de un escudo, sigue un linaje o territorio y tiene unos colores propios llamados esmaltes.
La heráldica nació en el primer tercio del siglo XII en el centro de Europa occidental por la necesidad, en los campos de batalla, de distinguir al enemigo y no confundirlo con un amigo. El arnés de los combatientes, con la cota de malla, que solo dejaba ver la cara, y el casco encima, que con la visera cerrada solo dejaba ver los ojos, hacía que fuera muy fácil no saber contra quien luchabas. Para poner remedio a esta situación, algunos combatientes empezaron a pintar señales geométricos, animales o vegetales en sus escudos. Esta iniciativa se extendió rápidamente por Europa y cuando estas señales se hicieron hereditarias en una familia nació la heráldica. De los escudos defensivos, estas señales pasaron a los sellos para autentificar documentos y de los sellos a todos los edificios y utensilios de los personajes y se convirtió en una marca de propiedad, como lo es hoy en día la firma. A los escudos se los denomina también “escudos de armas” y “armorias” o “armas” tout court.
El escudo más antiguo documentado (1135) es el de los condes de Varmandois, condado incorporado a la corona francesa en 1213 y eso hace que hoy en día el más antiguo de Europa sea el de los condes de Barcelona (1150), territorializado en el Principado, por nuestros soberanos a principios del siglo XV y menospreciado por nuestros políticos al no incorporarlo como símbolo nacional en el Estatut. La heráldica familiar o de linajes, más conocida como heráldica gentilicia, dio paso, ya a principios del siglo XIII, a la heráldica cívica, utilizada por los entes territoriales, principalmente los países y las ciudades, para distinguirse e identificarse y para autentificar sus documentos. También, seguidamente, nació la heráldica corporativa, usada, con los mismos motivos, por las universidades, los gremios profesionales, etc. Ya más tarde apareció la heráldica industrial, utilizada por empresas de todo tipo para distinguirse unas de otras (coches, botellas de vino i cava, etc.) y finalmente, la heráldica deportiva de todos los clubes o equipos del mundo. Por lo tanto, esa idea que tiene la gente de que la heráldica es cosa de reyes y nobles, cae por su propio peso.
La heráldica tiene un lenguaje propio y unas reglas consuetudinarias que constituyen la técnica del blasón y que son admitidas por todos los heraldistas del mundo. Y esto hace que, por ejemplo, un heraldista de Barcelona pueda blasonar (describir) un escudo, por teléfono, a un heraldista que está en San Francisco, y este lo dibujara de una manera precisa y exacta sin ver el dibujo.
Los técnicos en heráldica se denominan “heraldistas” y este nombre proviene de los antiguos heraldos de los monarcas y grandes señores feudales. Estos heraldos se encargaban de unos libros, llamados “armoriales”, donde dibujaban los escudos de las familias y en las batallas eran los encargados de identificar –precisamente por los escudos- a los muertos y también los que avalaban a los contendientes en los torneos después de identificar sus armerías.
Los esmaltes heráldicos son de dos clases: metales y colores. Los metales son dos, el oro (dorado o amarillo) y el plata (de plata o blanco) y los colores –sin tonalidades- son el gules (rojo), azur (azul claro), el sinople (verde claro), el sable (negro), el púrpura (morado-lila) y el anaranjado. Y la primera regla de la heráldica dice que no se puede poner metal sobre metal ni color sobre color. Esto tiene una lógica: poder identificar rápidamente los colores desde lejos. Es la misma teoría de la cual se han servida las señales de tráfico: siempre veréis como generalmente se combinan el blanco y el amarillo, con el rojo o el negro, para no confundir los colores.
La heráldica es una ciencia autónoma, pero también auxiliar de la historia y de la arqueología y, por lo tanto, muy útil para estas disciplinas. He aquí algunos ejemplos de los que he sido testigo: la embajada española en Bruselas no sabía quien era un personaje retratado en un cuadra donde figuraba un escdo; hojeando armoriales encontré la familia a la que pertenecía el escudo y como sabíamos el año del retrato podía pertenecer a uno de cuatro hermanos, pero para saber a cual era había otro detalle: tras el escudo había una cruz de la orden de Santiago y sólo uno de los hermanos era caballero y, de esta manera, se pudo identificar. El otro ejemplo fue un hierro del freno de un caballo, de plata, que llevaba un escudo fajado de oro (amarillo) y de gules (rojo), que son las armas del conde de Ampúrias. Lo encontraron en unas excavaciones en Turquía y era de principios del siglo XIV. Pero, ¿a qué miembro de la familia condal pertenecía? Pues resulta que en el testamento de un conde de Ampúrias, de aquella época, habla de un hermano que era “prisionero del sultán de Babilonia” y en aquella época denominaban de esta manera al sultán de Turquía. ¡Ya lo teníamos identificado! (El Demà, 18.1.2010)
