lunes, 9 de enero de 2012

Artículos de don Armand de Fluvià (I): La successió dels Títols nobiliaris i la pretesa discriminació femenina

Empezamos hoy una serie de entradas cuyo contenido serán una serie de artículos de don Armand de Fluvià, insigne heraldista y maestro en nuestras ciencias.

El primero lleva por título
La successió dels Títols nobiliaris i la pretesa discriminació femenina (La sucesión de los Títulos nobiliarios y la pretendida discriminación femenina).

Hay que tener en cuenta que se trata de un texto antiguo, de 2005 sobre una conferencia anterior de don Armand, por lo que no había entrado en vigor la Ley 33/2006 de 30 de octubre.

No obstante, nos da ofrece una visión de cómo se inició un conflicto que todavía perdura.

A continuación se ofrece la traducción al castellano.

LA SUCCESSIÓ DELS TÍTOLS NOBILIARIS I LA PRETESA DISCRIMINACIÓ FEMENINA

Fa alguns anys, vaig donar una conferència sobre la suposada discriminació de la dona en la successió dels Títols Nobiliaris. Aquest tema va restar aclarit per una sentència del Tribunal Constitucional, que confirmava que no era una discriminació perquè la possessió d’un Títol del Regne no és un dret fonamental. Ara, amb motiu de la possible revisió o reforma de la Constitució espanyola, pel que fa a l’ordre de successió de la Corona, han sorgit algunes afirmacions en el sentit que si això s’esdevé, també afectarà aquells Títols de Noblesa. Penso i estic convençut que això no té cap fonament, precisament per l’esmentada sentència de l’alt tribunal esmentat, que va deixar les coses ben clares. Per aquest motiu penso que és interessant donar el text d’aquella conferència, per si pot deixar les coses ben clares per aquells que encara no les tenen.

Naturalesa jurídica dels títols nobiliaris

Els Títols nobiliaris són, socialment una preeminència; políticament un honor; jurídicament formen part de la personalitat dels individus que els ostenten; i històricament, un record de glòries passades.

Els Títols Nobiliaris -m’agradaria que això no ho oblidéssiu- no formen part del comerç dels humans, ni tan sol formen part de l’herència del darrer titular mort. Aquest n’era un simple precarista o usufructuari. En els Títols Nobiliaris hom succeeix el fundador, l’estirp, no el darrer titular.

Els Títols Nobiliaris són inalienables i, per tant, no es compren ni es venen; són perpetus, tanmateix, l'Administració, des de la segona meitat del segle passat, els considera vacants o caducats, si no es paguen els drets reals corresponents, o cancel·lats, si passen uns determinats anys en desús; són vinculats, estan jurídicament vinculats a la descendència o successió del concessionari, per un ordre predeterminat i inalterable; són imprescriptibles, o sigui, no estan subjectes a prescripció, per més temps que passi, encara que, contra tota la jurisprudència, un Reial Decret de 1988 considera que deixen d’existir, després de 40 anys de desús; i finalment, són graciables, o sigui, depenen de la libèrrima voluntat del sobirà per crear-los.

Maneres d’ostentar legalment un Títol nobiliari

Els Títols nobiliaris es poden ostentar: a. Per creació, per part del monarca, b. Per successió, per causa de la mort de l’anterior titular, c. Per cessió, per part del titular legal a un parent, generalment l’immediat successor, d. Per distribució, per part del titular legal de més d’un Títol Nobiliari, a favor dels seus fills o descendents directes, sempre que reservi el principal per al fill primogènit, e. Per reconeixement, només en el cas dels Títols atorgats pels monarques carlins. Aquí hi ha una clara discriminació en relació als Títols austriacistes als quals, des d’Alfons XIII, es tancà la via del reconeixement i estan obligats a ésser revalidats només per la restrictiva i ja impossible via de la rehabilitació. f. Per autorització, això en el cas de Títols Nobiliaris estrangers, principalment els pontificis, tot i les dificultats que troben ara degudes a l’esmentat Reial Decret del 1988, g. Per reivindicació, per causa de sentència judicial, h. Per usucapió, com a resultat d’una possessió pacífica de trenta anys (quaranta a la corona de Castella, que es regeix per les Lleis de Toro), i. Per rehabilitació, graciosament atorgada pel sobirà, després d’haver estat vacant més de tres anys i menys de quaranta.

La successió i les lleis

Els Títols segueixen l’ordre de successió prescrit al document de la seva concessió o creació. Si aquest no l’especifica, que és el cas més comú, se segueix l’anomenat ordre regular o tradicional de successió. Aquest ordre, als estats de l’antiga Corona catalano-aragonesa, és l’establert a llurs respectius drets civils; a la Corona de Castella és regulat per les Partidas i les Leyes de Toro.

La successió Regular o Tradicional

Aquesta successió es regeix per unes clàusules, que són les següents:

A. En relació al concessionari o agraciat, sempre serà preferida la línia millor; o sigui, per exemple, la descendència del seu fill (o filla, si no hi ha fills mascles) gran passa per davant de la del fill (o filla, en el seu cas) petit (o petita). B. Dins la mateixa línia, sempre serà preferit el grau millor. Per exemple: el fill serà preferit al germà i el germà a l’oncle, C. Dins el mateix grau, sempre serà preferit el mascle a la femella, D. Dins el mateix sexe, sempre serà preferit el més gran al més petit.

Cal tenir també sempre en compte l’anomenat dret de representació, que és el que té el fill de pare premort per heretar el títol de l’avi, o d’un oncle, amb preferència als germans menors d’aquell pare o d’aquell oncle. I també la condició de la filiació legítima, que exclou l’extramatrimonial, com recentment ha corroborat el Consell d’Estat en un dictamen sobre la successió al marquesat de la Vega Inclán.

La constitucionalitat de la preferència masculina nobiliària

Després de la promulgació de la Constitució del 1978, i cap a l’any 1980, alguns advocats, amb molt bones relacions dins la magistratura, van pensar que a l’empara del seu article 14, que prohibeix la discriminació per raó de sexe, podrien guanyar molts plets convencent a moltes germanes grans, a filles primogènites, o a ties de posseïdors de Títols Nobiliaris, sobre tot si ells mateixos hi estaven casats, que interposessin litigis per causa del que ells anomenaven inconstitucionalitat sobrevinguda. Per tal d’inclinar l’opinió pública cap a les seves tesis comptaven amb la bona acollida dels mitjans de comunicació, principalment de dos diaris importants de Madrid, també amb directors molt interessats en el tema,i d’algunes revistes que immediatament van encunyar la frase «Guerra fratricida entre la noblesa».

Tothom sap que al món i a Espanya hi ha més dones que homes, i que un tant per cent molt elevat de primers fills d’un matrimoni són també dones. El que és menys conegut és que gairebé a tots els països d’Europa, a excepció d’Espanya, Portugal, i Sicília i Sardenya (que van pertànyer a la corona catalano-aragonesa), les dones no poden, o no podien, heretar els Títols Nobiliaris, que són d’agnació rigorosa. Per això, a Espanya, les dones ostenten la majoria de ducats i Grandeses d’Espanya, entre els quals, els més importants i prestigiosos, com els de Medinaceli (que, a més, l’actual titular té els de Caminha, Ciudad Real, Denia, Tarifa i Alcalá de los Gazules, i els importants Títols catalans de marquès de Pallars, de Camarasa i d’Aitona, comte de Prades i d’Osona, i vescomte de Cabrera, de Bas i de Vilamur), els de Medina-Sidonia, Alba (que també ho és de Berwick, de Llíria i Xèrica, d’Arjona, d’Híxar i comtessa—duquessa d’Olivares), Osuna (que també ho és de Gandia i comtessa-duquessa de Benavente), Almenara Alta, Almazán, Andria, Ansola, el Arco, Arcos, Cardona (el primer ducat de Catalunya), Castro-Terreño, Dúrcal, Elío, Estremera, Franco, Lerma, Maqueda (que a més és baronessa de Linyola a Catalunya), Medina de Rioseco, Montellano, Montemar, Pastrana, Plasencia, San Lorenzo de Valhermoso (que també ho és del Parque), Santo Mauro (que també té el prestigiós marquesat de Santa Cruz), la Seu d’Urgell, Tarancón, Uceda, i Unión de Cuba. Estan també en possessió de gran nombre de marquesats, comtats, vescomtats i baronies, molts dels quals també passaran dones per manca de fills barons dels actuals posseïdors.

És cert que l’article 14 de la Constitució diu que ningú no serà discriminat entre altres raons per la del sexe. Tanmateix, la Constitució admet una sèrie de discriminacions de les anunciades en aquell article. Per exemple, hi ha una discriminació per causa de matrimoni a l’art. 57.4, que diu que els que tenint dret a la successió al Tron es casin contra la prohibició expressa de les Corts i el Rei quedaran exclosos de la successió;també per raó del sexe, l’art. 57.1 prefereix, en la successió a la Corona, l’home a la dona i el de més edat al de menys. Això és selectiu i, per tant, discriminatori. L’art. 56.3 diu que la persona del rei es inviolable i no està subjecte a responsabilitat, la qual cosa és un privilegi personalíssim. L’art. 12 fixa la majoria d’edat als 18 anys, amb la qual cosa es descrimina els menors d’aquesta edat. Els Títols Nobiliaris, que la Constitució no prohibeix, per la seva pròpia naturalesa, són essencialment discriminatoris: es creen per premiar uns ciutadans i els seus successors i distingir-los de la resta. La Constitució autoritza el rei a crear aquestes distincions a l’ art. 62.f).

L’any 1982, per una sentència de 24 de maig, sobre el marquesat de Cartagena, el Tribunal Constitucional va proclamar la subsistència de la noblesa, la seva especialitat i la de les normes que la regeixen, així com l’essencialitat discriminatòria en la qual es basa. En la creació d’aquell Títol es deia que només podien posseir-lo els casats amb una persona que fos noble i l’alt Tribunal va donar la raó al demandat, que estava casat amb una noble, i en canvi l’actor no. Amb aquest precedent, els advocats interessats a convèncer les presumptes discriminades, s’ho haurien d’haver pensat més, tanmateix, els guanys econòmics estaven assegurats tant si guanyaven com si perdien.

Aquesta guerra fratricida, que creà una gran intranquil·litat i ha trencat l’harmonia en les famílies titolades, fou iniciada per Margarita Pérez-Seoane y Fernández-Villaverde, amb l’assistència del seu advocat—i el de gairebé totes les impugnadores—, casat amb una primogènita de Títol i, per tant, part interessada en l’afer. La demanda s’interposà sobre el ducat de Pinohermoso i el comtat de Villaleal, que portava el seu nebot, Carlos Pérez-Seoane y Cullen. A partir d’aquest cas, totes les sentències de Primera Instància, d’Audiència i no diguem les del Tribunal Suprem, que afavorien les clientes dels advocats «pseudoconstitucionalistes», tenien un inusitat, desorbitat i espectacular ressò al diari ABC, dirigit per una altre marit de primogènita.

Per preparar el camí al Tribunal Suprem, i abans que recaigués cap sentència sobre aquest primer cas, les Sentencies del Tribunal Suprem de 7.7.1986 (sobre el marquesat del Cenete), de 20.6.87, sobre el marquesat de Vado del Maestre) i de 27.7.87, sobre el marquesat de Villalba de los Llanos),totes en plets que no versaven sobre aquesta qüestió discriminatòria de què estem parlant —tingueu-ho ben present—, el magistrat ponent, que generalment sempre era el mateix, l’aprofitava per donar anticipadament el seu criteri sobre aquest tema de la discriminació de la dona, tema que, com he dit, no guardava cap relació amb les pretensions i les defenses dels litigants, que mai no van al·ludir a aquest tema, per la qual cosa, aquestes sentències no tenien cap valor jurídic en relació al tema discriminatori; eren simples declaracions judicials, sense rang de declaració jurisdiccional, i que mai no podien convertir-se en declaracions jurisprudencials.

Tanmateix, després d’aquestes sentències, la Diputació Permanent de la Grandesa d’Espanya, que ja començava a estar escamada, va encarregar un dictamen a l’advocat i catedràtic Eduardo García de Enterría, sobre la vigència, en l’actualitat, del principi de preferència de l’home sobre la dona, en la successió dels Títols Nobiliaris, que el va lliurà a l’octubre del 1987. En el dictamen arriba a les mateixes conclusions que un altre magistrat en excedència, Manuel Taboada y Roca, Comte de Borrajeiros, en diferents articles publicats a la revista «Hidalguía». Aquestes conclusions són les següents: 1r. Que no es aplicable l’Article 14 de la Constitució, perquè els efectes dels Títols Nobiliaris es limiten només a unes determinades relacions jurídico-privades; 2n. Que la Convenció de Nova York sobre la discriminació de la dona—al·legada també pels pseudoconstitucionalistes—només es refereix, únicament, a discriminacions sobre drets humans i llibertats fonamentals i, per tant, no afecta a la qüestió dels Títols Nobiliaris: posseir una Títol Nobiliari no és un dret fonamental.

L’advocat, Ramon Bayod y Serrat, de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, en un article a la revista Tapia, el desembre del 1987, defensava el mateix i criticava la febre de «constitucionalisme» que d’un temps ençà ha fet presa a alguns advocats, i deia que aplicant aquests criteris a l’Art. 14.1 de la Constitució, aquells magistrats incorrien en «inconstitucionalitat» per aplicació indeguda d’aquell precepte legal.

El Consell d’Estat, en els dictàmens nº 50.465, de 16.6.1987 i nº 53.587, de 8.3.1990, sol·licitats sobre aquest tema, establien que voler aplicar l’Art. 14 de la Constitució, seria una «desnaturalització dels propis valors constitucionals, que es veurien aplicats a un camp completament aliè».

Un altre dictamen, elaborat pel catedràtic de Dret Civil, Antonio Hernández-Gil y Alvarez-Cienfuegos, de gener de 1988, també arribava a la conclusió que la pretesa discriminació de la dona en la successió dels Títols Nobiliaris no era inconstitucional.

Però el magistrat pseudoconstitucionalista, Sr. López Vilas no es donà per assabentat i en la Sentència de 7.12.1988, sobre el Comtat de Cabarrús, tornà a forçar l’entrada d’aquest tema dient que la Constitució es la norma suprema que cal aplicar a les successions nobiliàries. Evidentment, l’ABC ràpidament se’n va fer ressò (22.12.1988).

Amb motiu d’una altra sentència del 28.4.1989, sobre el comtat de Casa Lasquetty, també se’n van fer ressò El País i ABC, aquest dient que la sentència «consolida doctrina jurisprudencial», i la revista Epoca, dient que las mujeres vencen en la guerra de la nobleza i parla també de guerra de sucesión en la aristocracia.

Una altra sentència del Tribunal Suprem, en el mateix sentit favorable a la dona, la de 21.12.1989, sobre el comtat de Retamoso, va donar la raó a una tia en contra del seu nebot.

A la de 3.1.1990, sobre el comtat de Valdeprados també ABC li va donar una gran importància sobretot perquè es tractava d’afavorir una parenta de la muller del director.

El maig del 1990, la Diputació de la Grandesa, va fer públic un comunicat dient que malgrat aquestes sentencies era el Tribunal Constitucional qui hauria de decidir en darrer lloc.

Una nova sentència del 22.3.1991, sobre el marquesat d’Agrópoli, va donar la raó a una altra dona en contra del marquès de Mondejar, cap de la Casa del Rei.

El 10.11.1991, a la revista Actualidad Civil va sortir un article del magistrat del Tribunal Suprem, José Manuel Martínez-Pereda y Rodríguez, on deia que l’article 14 de la Constitució no tenia aplicació als Titols Nobiliaris, que sí producen una desigualdad admisible però no una discriminación relevante, que és el que havia dit García de Enterría, i aprofitava per fer una crítica al seu col·lega López-Vilas dient que no essent inconstitucionals els Títols Nobiliaris, que són, per essència discriminatoris, tampoc ho pot ser condicionar el seu ordre successori a la preferència dels mascles.

El 28.10.1992 es va fer pública una instrucció de la fiscalia de Madrid, ordenant als fiscals del seu àmbit que en els plets de successió de Títols Nobiliaris no descriminessin la dona per raó de sexe.

A la vista d’això, des del 1993 el Ministeri va començar a donar successions per aplicació de sentències en aquest sentit, i la primera va ésser la del marquesat de Nules per haver guanyat entència a un Jutjat de Primera Instància, Livia de Morenés contra el seu germà Tristán de Morenés.

El 18.4.1995 va recaure, finalment, sentència sobre el ducat de Pinohermoso i el comtat de Villaleal, a favor de la tia sobre el nebot, amb un vot particular del magistrat Marina y Martínez-Pardo , en el qual s’hi oposava perquè sostenia que als Títols Nobiliaris no els afectava l’article 14 de la Constitució.

El 1.6.1995 El País publicava un article del catedràtic d’Història del Dret, Bruno Aguilera y Barchet a favor de la preferència masculina (i també a favor de la vigència de la Pragmàtica de 1776, sobre matrimonis desiguals en la Casa Reial).

El 6.5.1995, l’ABC publicava un article, de tota una pàgina, de l’advocat i genealogista, Francisco López-Solé, casat amb una primogènita catalana (la comtessa de Cabra i baronessa de Calonge), evidentment a favor de la preferència de les dones.

El 6.7.1995 el Tribunal Constitucional va decidir no admetre el recurs d’empara, interposat pel marquès de Mondéjar sobre la sentència relativa al marquesat d’Agròpoli, basant-se en què no es demanava la protecció d’un dret fonamental,sinó la revocació d’un pronunciament del Tribunal Suprem. L’ABC va fer repicar campanes donant per fet que el Constitucional estava a favor de les dones i dient que zanja definitivamente el asunto sobre la sucesión de los Titulos Nobiliarios, això en tres pàgines senceres, a quatre llocs del diari, inclosa fotografia del marquès de Mondéjar. O sigui, per a ABC, la notícia més important del món aquell dia.

Davant d’aquesta inexactitud, la Diputació de la Grandesa va fer un comunicat dient que en realitat no era així, que la Resolució del Tribunal Constitucional no entrava en el fons de l’assumpte, que deixava «imprejutjat» i, alhora demanava, a la Diputació, prudència i calma.

El 5.12.1995, la Secretaria d’Estat del Ministeri de Justícia ordenava que el Ministeri es decantés per la dona en la successió dels Títols quan els demanessin, alhora, un germà i una germana més gran.

El 13.2.1996 va recaure Sentència del Tribunal Suprem sobre el marquesat d’Oroquieta, a favor de Pilar Arrizabalaga y Clemente contra el seu germà Luis.

El 5.2.1996, un Acte judicial de l’Audiència de Madrid, va plantejar al Tribunal Constitucional, per primera vegada, una qüestió d’inconstitucionalitat en el plet sobre el comtat de Cardona amb Grandesa d’Espanya, el marquesat de Mairena i el comtat d’Arzarcóllar, interposat per Pilar de la Cierva y Osorio de Moscoso contra el seu germà Rafael.

El 27.11.96, el Ministeri de Justícia, va anul·lar les Reials Cartes de Successió del ducat de Pinohermoso i el comtat de Villaleal, que havia expedit a favor de Carlos Pérez-Seoane y Alvarez de Toledo i en va expedir de noves a favor de la seva tia Margarita.

El 19.12.1996, el duc de San Carlos, degà-president de la Diputació de la Grandesa, amb motiu de celebrar-se l’Assemblea General Ordinària, va manifestar que l’única via factible era la qüestió d’inconstitucionalitat, que ja s’havia plantejat per l’Audiència de Madrid, sobre el comtat de Cardona, i que el Tribunal Constitucional l’havia admès el 14 de març.

El 1.2.1997 l’ABC publicava un article de l’advocat Luis Vallterra, implicat, com el comte consort de Cabra en la qüestió de la falsificació de documents en expedients de rehabilitació de Títols Nobiliaris, en el qual considerava definitivament resolta la qüestió de la preferència de la dona sobre l’home.

Finalment, el 3.7.1997 el Tribunal Constitucional deixava sentenciat, definitivament el tema a favor del manteniment de la doctrina tradicional. Afirma que «la naturalesa intrínseca de la institució nobiliària és la desigualtat, sense cap mena de rellevància constitucional; per això, qualsevol diferència de tractament per determinar el dret a posseir un Títol Nobiliari ha d’estar mancat igualment de rellevància». Que «ostentar un Títol Nobiliari no suposa de cap manera un status o condició estamental i privilegiada, ni tampoc no comporta avui l’exercici de cap funció pública». I que «si els Títols de Noblesa tenen avui un caràcter simbòlic, la diferència per raó de sexe només posseeix avui un valor merament simbòlic...mentre que els valors socials i jurídics continguts a la Constitució necessàriament han de projectar els seus efectes si estiguéssim davant d’una diferència legal que tingués un contingut material, cosa que no s’esdevé amb els Títols Nobiliaris». Que «els Títols nobiliaris s’adquireixen avui per la via successòria tal i com són, tal i com han estat configurats en el passat històric», i que «el regim legal de llur transmissió post mortem ha constituït, al llarg del temps un element inherent al propi Títol de Noblesa, que s’adquireix per via successòria» i que «resultaria paradoxal que pogués adquirir-se per via successòria no tal com és i ha estat històricament, segons els criteris que han presidit les anteriors transmissions, sinó a l’empara de criteris diferents, perquè això suposaria tant com projectar valors i principis continguts en la Constitució i que avui posseeixen un contingut material en el nostre ordenament, sobre allò que està mancat d’aquest contingut pel seu caràcter simbòlic». Estableix també que «no essent discriminatori i, per tant, inconstitucional el Títol de Noblesa, tampoc pot ésser-ho l’esmentada preferència del mascle, a no ser que volguéssim incórrer en contradicció». I que també seria una «contradicció insalvable que la noblesa fos causa discriminatòria i inconstitucional a l’hora de valorar la condició per adquirir el Títol Nobiliari,però no a l’hora de valorar-ne la mateixa existència i la seva constitucionalitat». Per tot això, «la Partida 2.15.2, de la qual deriva la regla o criteri de la preferència del mascle sobre la femella en igualtat de línia i de grau, no és contrària a l’article 14 de la Constitució».

Després d’aquesta sentència, els perdedors i perdedores van demostrar i fer palesa la seva indignació i contrarietat amb els arguments més puerils com dient que era inconstitucional, masclista, discriminatòria, etc.,

El 4.7.1997, a un article a El Mundo, Aurora Pavón deia que Las marquesas tienen razón.

El 7.7.1997 es va publicar una protesta de la Federación de Mujeres Progresistas que qualificava la sentència de intolerable e inadmissible, i anunciava una denuncia davant la Comissió Jurídica i Social de la Dona, de l’ONU.

El 1.7.1997, l’ABC deia que la directora general del Instituto de la Mujer, Concepción Dancausa, havia manifestat que el Tribunal Constitucional havia confós la igualtat amb la tradició i que estudiaven mobilitzacions en contra. I Micaela Navarro, portaveu del PSOE, considerava que era un importantíssim i significatiu pas enrera».

El 14.7.1997, a El Mundo (de Pedro J. Ramirez) va publicar-se un article, furibund, de l’advocat que va portar gairebé tots els plets a favor de les dones, Carlos Teixidor, titulat Regreso al Medioevo en el qual deia que el Tribunal Constitucional era un bunquer involucionista que havia decidit que la dona era inferior a l’home.

El 16.7.1997, a El Mundo, a un article sense signatura hom deia que si el Tribunal Constitucional afirmava que la preferència del mascle no era descriminatòria caldria modificar la legislació.

El 19.7.1997, El País publicava un article de Jaime García Añoveros, catedràtic d’hisenda, amb el títol d’Una sentència republicana, en el qual alertava de la situació en què la sentència del Tribunal Constitucional deixava a la noblesa, considerant-la com una cosa purament simbòlica; un simple nom sense a penes transcendència i una curiositat anacrònica, i es preguntava si el Tribunal Constitucional pretenia conservar aquesta institució nobiliària o dissoldre-la.

El 21.7.1997, a El Mundo, un article de Jorge de Esteban, catedràtic de Dret Constitucional i membre del consell editor d’aquest diari, deia que la sentència era ahistòrica, inconstitucional, il·lògica i incoherent.

El mateix dia, ABC, quan Anson ja no era director, publicava un article del magistrat Luis Martínez Calcerrada, titulat Las aguas vuelven a su cauce, en el qual comentava la sentència dient que si la noblesa no era per si mateixa discriminatòria, tampoc no ho podien ser les condicions que li eren inherents. Els Títols Nobiliaris, deia, queden fora de l’article 14 per la seva pròpia naturalesa. Són privilegis constitucionalment admesos, i les lleis per les quals actualment es regeixen no han estat alterades. També afirma que en res els afecta la Convenció de Nova York, puix que són distincions o privilegis de contingut merament honorífic, que mai no poden equivaler a un dret fonamental. La Convenció només fa referència als drets humans i el Dret Nobiliari només fa referència a drets de la personalitat però no als drets humans. Dos dies després, el mateix diari publicava un editorial en el qual es posicionava en el sentit que calia acatar les sentències.

El 24.7.1997, a El País, un article de Francisco Rubio Llorente,amb el títol La privatizacion de la noblesa, deia que el problema real del qual calia parlar era el de la mateixa existència dels Títols Nobiliaris en un estat organitzat a partir del principi de la igualtat.

El 25.7.1997, també a El País, Juan José Millàs,venia a manifestar el mateix i grollerament deia que en lloc de barallar-se entre si pels seus Títols el millor que podrien fer el nobles seria que els cedissin a les seves besties més properes.

El 29.7.1997, a La Vanguardia, el catedràtic de Dret Penal, Gonzalo Quintero y Olivares, publicava un article titulat La nobleza finisecular on era de la mateixa opinió i es preguntava si era obligat dedicar un parcel·la del dret públic a regular la qüestió dels Títols Nobiliaris.

El 9.8.1997, la diputada del PSOE i ex-ministra, Cristina Alberdi, publicava un article a El País sota el títol Un insulto a la inteligencia en el qual, indignada, deia que la sentència del Tribunal Constitucional menyspreava el que havia dit el Tribunal Suprem i el que estableix la Constuitució. Al dia següent, l’ABC, en editorial, li contestava lamentant-se que s’empenyés a atiar una qüestió que ja estava resolta.

El 11.12.1997, el Tribunal Suprem anunciava que, acatant la sentència del Constitucional, retornava a la doctrina tradicional en els onze plets que tenia pendents.

El 21.12.1997, El País anunciava que, aconsellades pel seu advocat (el Sr. Teixidor), tres de les dones que s’havien sentit vexades per la sentència, havien presentat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional, al·legant indefensió, i que se’n presentarien més. Incloïa també un article d’Isabel de Hoyos y Martínez de Irujo, marquesa d’Almodovar del Valle Gran d’Espanya i marquesa d’Hoyos així com marquesa consort d’Isasi, que pretenia el Títol de duc d’Almodovar del Rio, que portava el seu germà, titulat Una discriminación odiosa, on, rabiosa i victimista, no amagava el seu enuig parlant dels varones feudales aristocràticos, que precisament són tots el homes de la seva pròpia família.

El 11.3.1998, Natalia de Figueroa, vexada perquè ja no podrien, ella i el seu marit Raphael, ser marquesos de Santo Floro, escrivia a El País, amb el títol ¿Somos las mujeres de peor condición?, un article en el qual deia que la sentència era un insult inadmissible, i que el Tribunal Constitucional se saltava la Constitució a la torera.

El 9.5.1998,el periodista Bonifacio de la Cuadra, deia a El País que Pilar de la Cierva y Osorio de Moscoso, havia presentat a la Comissió d’Estrasburg, una demanda contra Espanya per haver violat el dret a la igualtat de sexes.

Sortosament, a Catalunya, cap primogènita no es va arriscar a obrir un conflicte familiar sense saber quina seria l’opinió del Tribunal Constitucional.

A la meva conferència vaig dir que encara es aviat, potser, per anticipar les greus conseqüències que tindrà, pera la pròpia existència a Espanya dels Títols Nobiliaris la inconsciència d’unes dones embarcades a una aventura de resultats insegurs, atiades per alguns advocats sense escrúpols moguts per l’ànim de lucre i de notorietat. No han tingut en compte que, segurament, per aquesta pretesa discriminació que volien abolir, llurs pares havien arribat a ostentar els Títols que ara pretenien, títols que, potser, arran d’aquest petit escàndol que han provocat, han quedat sentenciats a la seva mort legal i oficial. ("Paratge", 18, Barcelona, 2005)


LA SUCESIÓN DE LOS TÍTULOS NOBILIARIOS Y LA PRETENDIDA DICRIMINACIÓN FEMENINA

Hace algunos años, pronuncié una conferencia sobre la supuesta discriminación de la mujer en la sucesión de los Títulos Nobiliarios. Este tema quedó aclarado por una sentencia del Tribunal Constitucional, que confirmaba que no era discriminación porqué la posesión de un Título del Reino no era un derecho fundamental. Ahora, con la posible revisión o reforma de la Constitución española respecto al orden de sucesión a la Corona, han surgido algunas afirmaciones en el sentido de que si esto sucede, afectará también a los Títulos de Nobleza. Pienso y estoy convencido de ello que esto no tiene ningún fundamento, precisamente porqué la sentencia del alto tribunal mencionado, dejo las cosas bien claras. Por este motivo, pienso que es interesante compartir el texto de aquella conferencia, por si puede dejar las cosas más claras a aquellos que aún no las tienen.

Naturaleza jurídica de los Títulos nobiliarios

Los Títulos nobiliarios son, socialmente un preeminencia; políticamente un honor, jurídicamente forman parte de la personalidad de los individuos que los ostentan, e históricamente, un recuerdo de glorias pasadas.

Los Títulos nobiliarios –me gustaría que esto no lo olvidaseis- no forman parte del comercio de los hombre, ni siquiera forman parte de la herencia del último titular al morir. Éste era un simple precarista o usufructuario. En los Títulos nobiliarios se sucede al fundador, la estirpe, no al último titular.

Los Títulos Nobiliarios son inalienables y, por tanto, no se compran ni se venden; son perpetuos, no obstante, la Administración, desde la segunda mitad del siglo pasada, los considera vacantes o caducados, si no se pagan los derechos reales correspondiente, o cancelados, su pasan unos determinados años en desuso; están jurídicamente vinculados a la descendencia del concesionario, por un orden predeterminado e inalterable; son imprescriptibles, o sea, no están sujetos a la prescripción, por más tiempo que pase, aunque, contra toda jurisprudencia, un Real Decreto de 1988 considera que dejan de existir, después de 40 años en desuso; y finalmente, son graciables, o sea, que dependen de la libérrima voluntad del soberano para crearlos.

Maneras de ostentar legalmente un Título nobiliario

Los Títulos nobiliarios se pueden ostentar: a) Por creación, por parte del monarca; b) Por sucesión por causa de la muerte del anterior titular; c) Por cesión , por parte del titular legal a un pariente, generalmente al inmediato sucesor; d) Por distribución, por parte del titular, de más de un Título nobiliario, a favor de sus hijos o descendientes directos, siempre que reserve el principal para el hijo primogénito; e) Por reconocimiento, sólo en los casos de Títulos otorgados por monarcas carlistas. Aquí existe una clara discriminación en relación a los Títulos austriacistas, para los cuales, desde Alfonso XIII, se cerró la vía del reconocimiento y están obligados a ser revalidados por la restrictiva y ya imposible vía de la rehabilitación; f) Por autorización, en el caso de Títulos nobiliarios extranjeros, principalmente pontificios, a pesar de las dificultades que encontramos hoy en día debidas al mencionado Real Decreto de 1988; g) Por reivindicación, por causa judicial; h) Por usucapión, como resultado de una posesión pacífica de treinta años (cuarenta en la corona de Castilla, que se rige por las Leyes de Toro; i) Por rehabilitación, graciosamente otorgada por el soberano después de haber estado vacante más de tres años y menos de cuarenta.

La sucesión y las leyes

Los Títulos siguen un orden de sucesión prescrito en el documento de su concesión o creación. Si este no lo especifica, que es lo más común, se sigue el llamado orden regular o tradicional de sucesión. Este orden, en los estados de la antigua Corona catalano-aragonesa, es la establecida en sus respectivos derechos civiles; en la Corona de Castilla está regulado por las Partidas y las Leyes de Toro.

La sucesión Regular o Tradicional

Esta sucesión se rige por unas cláusulas, que son las siguientes:

A) En relación al concesionario o agraciado, siempre será preferida la línea mejor; o sea, por ejemplo, la descendencia de su hijo (o hija, si no hay hombres) mayor pasa por delante de la de su hijo (o hija en su caso) menor. B) Dentro de la misma línea, siempre se preferirá el grado mejor. Por ejemplo: el hijo se preferirá al hermano, y el hermano al primo. C) Dentro del mismo sexo, se preferirá al mayor al pequeño.

Hay que tener siempre en cuenta que el llamado derecho de representación, que es el que tiene el hijo de padre premuerto de heredar el Título del abuelo, o de un tío, con preferencia de los hermanos menores de aquel padre o de aquel tío. Y también la condición de la filiación legítima, que excluye la extramatrimonial, como recientemente ha corroborado el Consejo de Estado en un dictamen sobre la sucesión al marquesado de la Vega Inclán.

La constitucionalidad de la preferencia masculina nobiliaria

Después de la promulgación de la Constitución de 1978, hacia el año 1980, algunos abogados, con muy buenas relaciones dentro de la magistratura, pensaron que al amparo de su artículo 14, que prohíbe la discriminación por razón de sexo, podían ganar muchos pleitos convenciendo a muchas hermanas mayores, a hijas primogénitas, o a tías de poseedores de Títulos nobiliarios, sobre todo si ellos mismos estaban casados con ellas, que interpusiesen litigios por causa de los que ellos llamaban inconstitucionalidad sobrevenida. Para inclinar a la opinión pública hacia sus tesis contaban con la buena acogida de los medios de comunicación, principalmente de dos periódicos importantes de Madrid, también con directores interesados en el tema y de algunas revistas que inmediatamente acuñaron la frase “Guerra fratricida entre la nobleza”.

Todos sabemos que en el mundo y en España hay más mujeres que hombre, y que un tanto porciento elevado de primeros hijos de un matrimonio son también mujeres. Lo que es menos conocido es que en casi todos los países de Europa, excepto España, Portugal, y Sicilia y Cerdeña (que pertenecieron a la Corona catalano-aragonesa), las mujeres no pueden, o no podían heredar Títulos nobiliarios, que son de agnación rigurosa. Por esto, en España, las mujeres ostentan la mayoría de ducados y Grandezas de España, entre los cuales, los más importantes y prestigiosos, como los de Medinaceli (que, además, la actual titular tiene los de Caminha, Ciudad Real, Denia, Tarifa y Alcalá de los Gazules, y los importantes Títulos catalanes de marqués de Pallars, de Camarasa y de Aitona, conde de Prades y de Osona, y vizconde de Cabrera, de Bas y de Vilamur), los de Medina Sidonia, Alba (que también lo es de Berwick, del Líria y Jérica, de Arjona, de Hijar, y condesa-duquesa de Olivares), Osuna (que también lo es de Gandia y condesa-duquesa de Benavente), Almenara Alta, Almazán, Andria, Ansola, el Arco, Arcos, Cardona (primer ducado de Cataluña), Castro-Terreño, Dúrcal, Elío, Estremera, Franco, Lerma, Maqueda (que además es baronesa de Liñola en Cataluña), Medina de Rioseco, Montellano, Montemar, Pastrana, Plasencia, San Lorenzo de Vallhermoso (que también lo es del Parque), Santo Mauro (que también tiene el prestigioso marquesado de Santa Cruz), la Seu d’Urgell, Tarancón, Uceda y Unión de Cuba. Están en posesión de gran número de marquesados, condados, vizcondados y baronías, muchos de los cuales también pasarán a hijas por falta de hijos varones de los actuales poseedores.

Es cierto que el artículo 14 de la Constitución dice que nadie será discriminado entre otras razones por la del sexo. No obstante, la Constitución admite una serie de discriminaciones de las anunciadas en ese artículo. Por ejemplo, hay una discriminación por causa de matrimonio en el artículo 57.4 que dice que los que teniendo derecho a la sucesión al Trono se casen contra la prohibición expresa de las Cortes y del Rey quedarán excluidos de la sucesión; también por razón de sexo, el artículo 57.1 prefiere, en la sucesión a la Corona, al hombre a la mujer, y al de más edad al de menos. Esto es selectivo y, por lo tanto, discriminatorio. El artículo 56.3 dice que la persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad, la cual cosa es un privilegio personalísimo. El artículo 12 fija la mayoría de edad a los 18 años, con la cual se discrimina a los menores de esta edad. Los Títulos nobiliarios, que la Constitución no prohíbe, por su propia naturaleza, son esencialmente discriminatorios: se crean para premiar a unos ciudadanos y a sus sucesores y distinguirlos del resto. La Constitución autoriza al Rey a crear estas distinciones en el artículo 62. f.

El año 1982, por una sentencia de 24 de mayo sobre el marquesado de Cartagena, el Tribunal Constitucional proclamó la subsistencia de la nobleza, su especialidad y la de las normas que la regulan, así como la esencialidad discriminatoria en la cual se basa. En la creación de aquel Título se decía que sólo podrían poseerlo los casados con una persona que fuese noble y el alto Tribunal dio la razón al demandante, que estaba casado con una noble, y en cambio el actor no. Con este precedente, los abogados interesados en convencer a las presuntas discriminadas se lo deberían haber pensado más, no obstante, las ganancias económicas estaban aseguradas tanto si ganaban como si perdían.

Esta guerra fratricida, que creó una gran intranquilidad y ha roto la harmonía en las familias tituladas, fue iniciada por Margarita Pérez-Seoane y Fernández-Villaverde, con la asistencia de su abogado –y el de casi todas las impugnadoras-, casado con una primogénita de Título y, por lo tanto, parte interesada en el asunto. La demanda la interpuso sobre el ducado de Pinohermoso y el condado de Villaleal, que llevaba su sobrino, Carlos Pérez-Seoane y Cullen. A partir de este caso, todas las sentencias de Primera Instancia, de Audiencia y no digamos del Tribunas Supremo favorecían a las clientas de los abogados “pseudoconstitucionalistas”, tenían un inusitado, desorbitado y espectacular eco en el periódico ABC, dirigido por otro marido de primogénita.

Para preparar el camino al Tribunal Supremo, y antes de que recayese ninguna sentencia sobre este primer caso, las Sentencias del Tribunal Supremo de 7.7.1986 (sobre el marquesado de Cenete), de 20.6.87 (sobre el marquesado de Vado del Maestre) y de 27.7.87 (sobre el marquesado de Villalba de los Llanos), todos en pleitos que no versaban sobre esta cuestión discriminatoria –tenedlo bien presente-, el magistrado ponente, que generalmente siempre era el mismo, aprovechaba para dar anticipadamente su criterio sobre este tema de la discriminación de la mujer, tema que, como he dicho, no guardaba ninguna relación con las pretensiones y las defensas de los litigantes, que nunca aludieron este tema, por lo cual, estas sentencias no tenían ningún valor jurídico en relación al tema discriminatorio; eran simples declaraciones judiciales, sin rango de declaración jurisdiccional, y que nunca podían convertirse en declaraciones jurisprudenciales.

No obstante, después de estas sentencias, la Diputación Permanente de la Grandeza de España, que ya empezaba a estar escamada, encargó un dictamen al abogado y catedrático Eduardo García de Enterría, sobre la vigencia, en la actualidad, del principio de preferencia del hombre sobre la mujer, en la sucesión de los Títulos nobiliarios, que entregó en octubre de 1978. En el dictamen llega a las mismas conclusiones que otro magistrado en excedencia, Manuel Taboada y Roca, conde de Borrajeiros, en diferentes artículos publicados en la revista Hidalguía. Estas conclusiones son las siguientes: 1º que no es aplicable el artículo 14 de la Constitución, porqué los efectos de los Títulos nobiliarios se limitan a unas determinadas relaciones jurídico-privadas; 2º que la Convención de Nueva York sobre la discriminación de la mujer –alegada también por los pseudoconstitucionalistas- sólo se refiere, únicamente, a discriminaciones sobre derechos humanos y libertades fundamentales y, por lo tanto, no afecta a la cuestión de los Títulos nobiliarios: poseer un Título nobiliario no es un derecho fundamental.

El abogado Ramón Bayod y Serrat, de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, en un artículo en la revista Tapia, en diciembre de 1978, defendía lo mismo y criticaba la fiebre de “constitucionalismo” que de un tiempo a esta parte ha hecho presa en algunos abogados, y decía que aplicando estos criterios al artículo 14.1 de la Constitución, esos magistrados incurrían inconstitucionalidad por aplicación indebida de aquel precepto legal.

El Consejo de Estado, en los dictámenes nº 50.465, de 16.6.1978 y nº 53.587, de 8.3.1990, solicitados sobre este tema, establecía que querer aplicar el artículo 14 de la Constitución sería una “desnaturalización de los propios valores constitucionales, que se verían aplicados a un campo completamente ajeno.

Otro dictamen, elaborado por el catedrático de Derecho Civil, Antonio Hernández-Gil y Álvarez-Cienfuegos, de enero de 1988, también llegaba a la conclusión que la pretendida discriminación de la mujer en la sucesión de los Títulos nobiliarios no era inconstitucional.

Pero el magistrado pseudoconstitucionalista, Sr. López Vilas no se dio por aludido y en la sentencia de 7.12.1988, sobre el condado de Cabarrús, volvió a forzar la entrada de este tema diciendo que la Constitución es la norma suprema que se debe aplicar en las sucesiones nobiliarias. Evidentemente, ABC rápidamente hizo eco del asunto (22.12.1988).

Con motivo de otra sentencia del 28.4.1989, sobre el condado de Casa Lasquetty, también hizo eco El País y ABC, éste diciendo que la sentencia “consolida doctrina jurisprudencial” y la revista Época diciendo que “las mujeres vencen en la guerra de la nobleza” y habla también de “guerra de sucesión en la aristocracia”.

Otra sentencia del Tribunal Supremo, en el mismo sentido favorable a la mujer, la de 21.12.1989, sobre el condado de Retamoso, dio la razón a una tía en contra de su sobrino.

En la del 3.1.1990, sobre el condado de Valdeprados también ABC le dio una gran importancia sobre todo porqué se trataba de favorecer a una pariente de la mujer del director.

En mayo de 1990, la Diputación de la Grandeza, hizo público un comunicado diciendo que, a pesar de estas sentencias era el Tribunal Constitucional quien debería decidir en última instancia.

Una nueva sentencia del 22.3.1991 sobre el marquesado de Agrópoli, dio la razón a otra mujer en contra del marqués de Mondéjar, jefe de la Casa del Rey.

El 10.11.1991, en la revista Actualidad Civil salió un artículo del magistrado del Tribunal Supremo José Manuel Martínez-Pereda y Rodríguez, donde decía que el artículo 14 de la Constitución no tenía aplicación a los Títulos nobiliarios, que “sí producen una desigualdad admisible pero no una discriminación relevante”, que es lo que había dicho García de Enterría, y aprovechaba para hacer una crítica a su colega López-Vilas diciendo que no siendo inconstitucionales los Títulos nobiliarios, que son, por esencia discriminatorios, tampoco lo son por condicionar su orden sucesorio a la preferencia de los hombres.

El 28.10.1992 se hizo pública una instrucción de la fiscalía de Madrid, ordenando a los fiscales de su ámbito que en los pleitos de sucesión de Títulos nobiliarios no discriminasen a la mujer por razón de sexo.

A la vista de esto, desde 1993 el Ministerio comenzó a dar sucesiones por aplicación de sentencias en este sentido y la primera fue la del marquesado de Nules por haber ganado en un Juzgado de Primera Instancia, Llivia de Morenés contra su hermano Tristán de Morenés.

El 18.4.1995 recayó, finalmente, sentencia sobre el ducado de Pinohermoso y el condado de Villaeal, a favor de la tía sobre el sobrino, con un voto particular del magistrado Marina y Martínez-Pardo, en la cual se oponía porqué sostenía que a los Títulos nobiliarios no les afectaba el artículo 14 de la Constitución.

El 1.6.1995 El País publicaba un artículo del catedrático de Historia del Derecho, Bruno Aguilera y Barchet, a favor de la preferencia masculina (y también a favor de la vigencia de la Pragmática de 1776, sobre matrimonios desiguales en la Casa Real).

El 6.5.1995 ABC publicaba un artículo, de toda una página, del abogado y genealogista, Francisco López-Solé, casado con una primogénita catalana (la condesa de Cabra y baronesa de Calonge), evidentemente a favor de la preferencia de las mujeres.

El 6.7.1995 el Tribunal Constitucional decidió no admitir el recurso de amparo, interpuesto por el marqués de Mondéjar sobre una sentencia relativa al marquesado de Agrópoli, basándose en que no pedía la protección de un derecho fundamental, sino la revocación de un pronunciamiento del Tribunal Supremo. ABC hizo repicar campanas dando por hecho que el Constitucional estaba a favor de las mujeres diciendo que “zanja definitivamente el asunto sobre la sucesión de los Títulos nobiliarios”, esto en tres páginas enteras, en cuatro lugares del periódico, incluida fotografía del marqués de Mondéjar. O sea, para ABC, la noticia más importante del día ese día.

Delante de esta inexactitud, la Diputación de la Grandeza hizo un comunicado diciendo que en realidad no era así, que la Resolución del Tribunal Constitucional no entraba en el fondo del asunto, que dejaba “inprejuzgado” y, además pedía, a la Diputación, prudencia y calma.

El 5.12.1995, la Secretaría de Estado del Ministerio de Justicia ordenaba al Ministerio se decantase por la mujer en la sucesión de los Títulos cuando los pidieran a la vez, un hermano y una hermana mayor.

El 13.2.1996 recayó Sentencia del Tribunal Supremo sobre el marquesado de Oroquieta, a favor de Pilar Arrizabalaga y Clemente contra su hermano Luis.

El 5.2.1996, en un Acto judicial de la Audiencia de Madrid, planteó al Tribunal Constitucional por primera vez, una cuestión de inconstitucionalidad en el pleito sobre el condado de Cardona con Grandeza de España, el marquesado de Mairena y el condado de Aznarcóllar, interpuestopor Pilar de la Cierva y Osorio de Moscoso contra su hermano Rafael.

El 27.11.1996, el Ministerio de Justicia anuló las Reales Cartas de Sucesión del ducado de Pinohermoso y el condado de Villaleal, que había expedido a favor de Carlos Pérez-Seoane y Álvarez de Toledo y expidió unas nuevas a favor de su tía Margarita.

El 19.12.1996, el duque de San Carlos, decano-presidente de la Diputación de la Grandeza, con motivo de celebrarse la Asamblea General Ordinaria, manifestó que la única vía factible era la cuestión de inconstitucionalidad, que ya se había planteado por la Audiencia de Madrid, sobre el condado de Cardona, y que el Tribunal Constitucional había admitido el 14 de marzo.

El 1.2.1997 ABC publicaba un artículo del abogado Luis Valterra, implicado, como el conde consorte de Cabra en la cuestión de la falsificación de documentos expedientes de rehabilitación de Títulos nobiliarios, en la cual consideraba definitivamente resuelta la cuestión de la preferencia de la mujer sobre el hombre.

Finalmente, el 3.7.1997 el Tribunal Constitucional dejaba sentenciado, definitivamente el tema a favor del mantenimiento de la doctrina tradicional. Afirmaba que “la naturaleza intrínseca de la institución nobiliaria es la desigualdad, sin ningún tipo de relevancia constitucional; por eso, cualquier diferencia de tratamiento para determinar el derecho a poseer un Título nobiliario no ha de tener ninguna relevancia”. Que “ostentar un Título nobiliario no supone en ningún caso un estatus o condición estamental y privilegiada, ni tampoco comporta hoy el ejercicio de ninguna función pública”. Y que “si los Títulos de Nobleza tienen hoy un valor meramente simbólico, la diferencia por razón de sexo solo posee hoy un valor meramente simbólico (…) mientras que los valores sociales y jurídicos contenidos en la Constitución necesariamente han de proyectar sus efectos si estuvieran delante de una diferencia legal que tuviera un contenido material, cosa que no ocurre con los Títulos nobiliarios”. Que “los Títulos nobiliarios se adquieren hoy por la vía sucesoria tal y como son, tal y como han estado configurados en el pasado histórico”, y que “el régimen legal de su transmisión post mortem ha constituido, a lo largo del tiempo un elemento inherente al propio Título de Nobleza, que se adquiere por vía sucesoria” y que “resultaría paradójico que pudiera adquirirse por la vía sucesoria no tal como es y ha sido históricamente, según los criterios que han presidido las anteriores transmisiones, sino al amparo de criterios diferentes, porqué esto supondría tanto como proyectar valores y principios contenidos en la Constitución y que hoy poseen un contenido material en nuestro ordenamiento, sobre aquello que carece de este contenido por su carácter simbólico”. Establece también que “no siendo discriminatorio y, por tanto, inconstitucional el Título de Nobleza tampoco puede serlo la mencionada preferencia del hombre, a no ser que quisiéramos incurrir en contradicción. Y también sería “una contradicción insalvable que la nobleza fuese causa discriminatoria e inconstitucional a la hora de valorar la condición para adquirir el Título nobiliario, pero no a la hora de valorar la su misma existencia y su constitucionalidad”. Por todo ello “la Partida 2.15.2, de la cual deriva la regla o criterio de preferencia del hombre sobre la mujer en igualdad de línea y grado, no es contraria al artículo 14 de la Constitución.

Después de esta sentencia, los perdedores y perdedoras demostraron su indignación y contrariedad con los argumentos más pueriles como diciendo que era inconstitucional, machista, discriminatoria, etc.

El 4.7.1997, en un artículo en El Mundo, Aurora Pavón decía que “Las marquesas tienen razón”.

El 7.7.1997 se publicó una protesta de la Federación de Mujeres Progresistas que cualificaba la sentencia de intolerable e inadmisible y anunciaba una denuncia ante la Comisión Jurídica y Social de la Mujer, de la ONU

El 1.7.1997, ABC decía que la directora general del Instituto de la Mujer, Concepción Dancausa, había manifestado que el Tribunal Constitucional había confundido la igualdad con la tradición y que estudiaban movilizaciones en contra. Y Micaela Navarro, portavoz del PSOE, consideraba que era un “importantísimo y significativo paso atrás”.

El 14.7.1997, en El Mundo (de Pedro J. Ramírez) publicó un artículo, furibundo, del abogado que llevó casi todos los pleitos a favor de las mujeres, Carlos Teixidor, titulado Regreso al Medioevo en el que decía que el Tribunal Constitucional era un búnker involucionista que había decidido que la mujer era inferior al hombre.

El 16.7.1997, en el Mundo, en un artículo sin firma, se decía que si el Tribunal Constitucional afirmaba que la preferencia del hombre no era discriminatoria haría falta modificar la legislación.

El 19.7.1997, El País publicaba un artículo de Jaime García Añoveros, catedrático de hacienda, con el título de Una sentencia republicana, en el que alertaba de la situación en que la sentencia del Tribunal Constitucional dejaba a la nobleza, considerándola como una cosa puramente simbólica: un simple nombre sin apenas trascendencia y una curiosidad anacrónica y se preguntaba si el Tribunal Constitucional pretendía conservar esta institución nobiliaria o disolverla.

El 21.7.1997, en El Mundo, un artículo de Jorge de Esteban, catedrático de Derecho Constitucional y miembro del consejo editor de este periódico, decía que la sentencia era ahistórica, inconstitucional, ilógica e incoherente.

El mismo día, ABC, cuando Ansón ya no era director, publicaba un artículo del magistrado Luis Martínez Calcerrada, titulado Las aguas vuelven a su cauce, en el cual comentaba la sentencia diciendo que si la nobleza no era por si misma discriminatoria, tampoco podían serlo las condiciones que le eran inherentes.” Los Títulos nobiliarios”, decía, “quedan fuera del artículo 14 por su propia naturaleza. Son privilegios constitucionalmente admitidos y las leyes por las cuales se rigen no han sido alteradas”. También afirma que en nada les afecta la Convención de Nueva York ya que son distinciones o privilegios de contenido meramente honorífico, que nunca pueden equivaler a un derecho fundamental. La Convención sólo hace referencia a los derechos humanos y el Derecho Nobiliario sólo hace referencia a derechos de la personalidad pero no a los derechos humanos. Dos días después, el mismo diario publicaba un editorial en el cual se posicionaba en el sentido de que se debían acatar las sentencias.

El 24.7.1997, en el País, un artículo de Francisco Rubio Llorente, con el título La privatización de la nobleza, decía que el problema real del que había que hablar era de la misma existencia de los Títulos nobiliarios en un estado organizado a partir del principio de igualdad.

El 24.7.1997, también en El País, Juan José Millás, venía a manifestar lo mismo y groseramente decía que en lugar de pelearse por sus Títulos, lo mejor que podían hacer los nobles sería que los cedieran a sus bestias más cercanas.

El 29.7.1997, en La Vanguardia, el catedrático de Derecho Penal, Gonzalo Quintero y Olivares, publicaba un artículo titulado La nobleza finisecular en el que se preguntaba si era obligatorio dedicar una parcela del derecho público a regular la cuestión de los Títulos nobiliarios.

El 9.8.1997, la diputada del PSOE y ex ministra, Cristina Alberdi, publicaba un artículo en El País, bajo el Título Un insulto a la inteligencia en el cual, indignada, decía que la sentencia del Tribunal Constitucional menospreciaba lo que había dicho el Tribunal Supremo y lo que establece la Constitución. El día siguiente, ABC, en editorial, le contestaba lamentándose que se empeñase en echar más leña al fuego cuando la cuestión ya estaba resuelta.

El 11.12.1997, el Tribunal Supremo anunciaba que, acatando la sentencia del Constitucional, volvía a la doctrina tradicional en los once pleitos que tenía pendientes.

El 21.12.1997, El País anunciaba que, aconsejadas por su abogado (el Sr. Teixidor), tres de las mujeres que se habían sentido vejadas por la sentencia, habían presentado recurso de amparo al Tribunal Constitucional, alegando indefensión, y que se presentarían más. Incluía también un artículo de Isabel de Hoyos y Martínez de Irujo, marquesa de Almodóvar del Valle, Grande de España y marquesa de Hoyos, asó como marquesa consorte de Isasi, que pretendía el Título de duque de Almodóvar del Rio, que llevaba su hermano titulado Una discriminación odiosa, donde, rabiosa y victimista, no escondía su enfado hablando de los “varones feudales aristocráticos” que precisamente son todos los hombres de su propia familia.

El 11.3.1998, Natalia de Figueroa, vejada porqué ya no podrían, ella y su marido Raphael, ser marqueses de Santo Floro, escribía en El País, con el título “¿Somos las mujeres de peor condición?”, un artículo en el que decía que la sentencia era un insulto inadmisible, y que el Tribunal Constitucional se saltaba a la torera la Constitución.

El 9.5.1998, el periodista Bonifacio de la Cuadra, decía en El País que Pilar de la Cierva y Osorio de Moscoso, había presentado en la Comisión de Estrasburgo, una demanda contra España por haber violado la igualdad de sexos.

Afortunadamente, en Cataluña, ninguna primogénita no se arriesgó a abrir un conflicto familiar sin saber cuál sería la opinión del Tribunal Constitucional.

En mi conferencia dije que aún es pronto, quizás, para anticipar las graves consecuencias que tendrá, para la propia existencia en España de los Títulos Nobiliarios, la inconsciencia de unas mujeres embarcadas en una aventura de resultados inseguros, incitadas por algunos abogados sin escrúpulos movidos por el ánimo de lucro y de notoriedad. No han tenido en cuenta que, seguramente, por toda esta pretendida discriminación que querían abolir, sus padres habían llegado a ostentar los Títulos que ahora pretendían Títulos que, quizás, a raíz de este pequeño escándalo que han provocado, han quedado sentenciados a su muerte legal y oficial (“Paratge”, 18, Barcelona, 2005).