Se publica en primer lugar en catalán y a continuación en castellano. La traducción es del que esto escribe, así que me ruego a los lectores que me disculpen si encuentran algún error, y que me lo comuniquen para que pueda ser subsanado.
LA PROMOCIÓ DE LA GENEALOGIA, L’HERÀLDICA
I LA NOBILIÀRIA DINS LA HISTÒRIA EN GENERAL
ARMAND DE FLUVIÀ I ESCORSA
Universitat de Barcelona
RESUM
S’intenta remarcar la importància que tenen aquestes disciplines —durant molts anys menystingudes pels historiadors— com a ciències auxiliars de la història i l’arqueologia, i se’n donen alguns exemples notoris.
PARAULES CLAU
Genealogia, heràldica, nobiliària.
ABSTRACT
This paper tries to stress the importance of the subjects –undervalued by historians for many years as helping sciences to History and Archeology–, offering some notorious examples.
KEY WORDS
Genealogy, heraldry, studies of nobility.
Sento un gran respecte per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i una certa enveja envers els historiadors. Vaig equivocar la carrera, però me’n vaig adonar quan ja era massa tard i se’m feia molt feixuc començar-ne una altra. Havia d’haver cursat història i no dret, què hi farem! I com que no m’he dedicat al dret, he procurat fer-ho en allò que més podia apropar-se a la història: algunes de les seves ciències auxiliars, concretament, la genealogia, l’heràldica i la nobiliària.
Aquesta col·laboració, que m’ha estat demanada, m’ha neguitejat bastant pel fet de no ser historiador i, per tant, de no saber enfocar les meves recerques des del punt de vista, la metodologia i l’anàlisi d’un bon historiador.
Pel que fa a la genealogia, quan el 1968 vaig entrar a la Gran enciclopèdia catalana (on vaig redactar la majoria de les veus de genealogia —principalment amb els arbres genealògics dels llinatges més importants dels Països Catalans—, heràldica i nobiliària, amb tots els títols concedits als esmentats Països) em vaig propasar prestigiar-la, principalment pels historiadors, la majoria dels quals la menyspreaven completament, i amb molta raó: fins a aquell moment (i ara també, però no tant) els genealogistes s’havien dedicat a inventar llegendes sobre els orígens delsllinatges. Com més noble i important era un llinatge, més important i antic era el genearca que se li atribuïa: els Montcada se’ls feia descendir dels ducs de Baviera; els Oms, d’un fill del rei visigot Ataülf;(1) els Rocabertí, dels reis merovingis; els Pilo, de Sardenya, de Guifré I el Pilós; els Cardona, d’una germana de Carlemany; els Centelles, dels ducs de Borgonya; els Copons, de la família senatorial romana dels Coponio, i un llarg etcètera. Això s’ho creia tothom i, fins i tot, els mateixos sobirans ho declaraven en privilegis. Una altra especialitat de genealogistes poc escrupulosos ha estat la falsificació de genealogies per tal d’entroncar un client amb una família de la noblesa o amb un títol nobiliari. Per aconseguir-ho no han dubtat gens a manipular o destruir documents originals, o a fabricar-ne de nous fent-los passar per vells. També han recorregut als expedients anomenats ad perpetuam rei memoriam amb presentació de testimonis comprats i als quals se’ls feia dir el que l’interessat volia. Per un d’aquests expedients, per exemple, Josep Bofarull i Rafart aconseguí la rehabilitació, el 1872, de la baronia de Ribelles, després d’haver comprat el castell i que una sèrie de testimonis haguessin declarat que descendia del llinatge noble dels Ponç, barons de Ribelles (2). Un cas semblant fou el de Felip Riera i Rosés Guillem i Anglí (els seus quatre primers cognoms), comerciant nascut d’una família de perxers i pagesos de Sant Vicenç de Llavaneres establerts a Barcelona, i primer marquès de Casa Riera des de 1833. Per tal de poder ingressar, el 1830, a l’orde de Carles III, que requeria proves de noblesa, es convertí, mitjançant la falsificació de partides sacramentals, en Felipe Riera y Roces Morán y Díaz del Pedregal, hidalgo asturiano.(3) Pels mateixos procediments, un membre de la família dels Amat, de Sabadell, cosí germà de l’arquebisbe, va fer falsificar, vers el 1753, la seva genealogia per entroncar-se amb els Amat de Palou i així poder obtenir una canonjía de Sevilla, on es requeria la qualitat noble per ser canonge4; els Bertran de la família barcelonina del que fou ministre de la corona, Josep Bertran i Musitu, descendent de l’arquitecte Pere Bertran, constructor del pont de Molins de Rei i del nou convent dels agustins de Barcelona, el 1728, per gràcia d’un altre genealogista sense escrúpols s’han vist descendir d’un Josep Bertran i Valentí, de Tortosa, agraciat amb el privilegi de Ciutadà Honrat de Barcelona el 1665. El mateix ha succeït amb famílies com ara els Ayguavives, que per un bon matrimoni van heretar els marquesats de Las Atalayuelas i Guardia Real, però dels quals no conec cap privilegi de noblesa. O els Pascual, de la família del jurista Manuel Maria Pascual i de Bofarull, entre d’altres. Alguns genealogistes, a més d’ennoblir, mitjançant l’engany, els seus clients, es van ennoblir ells mateixos. Els casos més coneguts a casa nostra són els de Felip de Salvador i de Solà, Pedro de Carvajal y de Serrano, Francisco José Morales y Roca i Ricard de Vigo i Badia, que ho aconseguiren alterant o destruint documents. (5)
La publicació, amb el màxim rigor científic, a la Gran enciclopèdia catalana, de la genealogia dels més importants llinatges feudals catalans penso que ha contribuït a despertar l’interès dels historiadors envers la genealogia, que la veiessin amb uns altres ulls i s’adonessin de la seva importància. Perquè les relacions familiars poden explicar, per exemple, que un tal personatge assolís un paper important en el camp de la política, de l’exèrcit, de l’administració o de l’església gràcies a ser fill, germà, cunyat, nét o nebot d’un personatge influent. I és que és immens el grau de desconeixement que tenim de la parentela, fins i tot la més propera, de la majoria dels personatges de la nostra història medieval, i també de la moderna.
Per contribuir d’alguna manera al coneixement de les famílies de la noblesa catalana, he enllestit un Nobiliari general de Catalunya (segles IX-XXI). Es tracta d’un treball genealògic que aplega, en forma d’arbres, unes tres mil famílies de la noblesa catalana que, penso, haurà de ser una eina fonamental i de gran utilitat per als investigadors i afeccionats, tant nacionals com estrangers, per tal de situar o emmarcar familiarment els personatges dels seus treballs o del seu interès. Inclou famílies del Principat (evidentment amb la Catalunya Nord) amb les seves línies o branques asentadse en altres països d’Europa i Amèrica, i famílies estrangeres ennoblides a Catalunya. L’obra es presenta en cinc volums: el primer comprèn les famílies comtals i vescomtals; el segon, la noblesa immemorial; el tercer i el quart, les famílies ennoblides mitjançant privilegi reial a partir del segle XIV, tant d’origen urbà com rural, i el cinquè abasta les famílies ennoblides per concessió de títol nobiliari després de l’anomenada confusió d’estats, vers el 1831, quan els monarques van deixar de concedir privilegis d’ennobliment. Obres com aquesta ja fa anys que han estat realitzades en altres països d’Europa.(6)
Una altra particularitat que vaig trobar quan vaig elaborar moltes de les entrades biogràfiques de la GEC era el poc coneixement que teníem dels llinatges i també dels llocs i les dates de naixement i defunció d’un gran nombre de personatges històrics del nostre país —comtes reis, comtes i vescomtes, principalment—,(7) sobretot si ho comparem amb el que s’esdevé en altres països com ara França, Alemanya o Anglaterra. A molts pocs historiadors els ha interessat esbrinar tot aquest munt de dades, així com una sèrie de punts que encara resten obscurs o dubtosos. Alguns exemples: la paternitat de Ramon de Cardona-Anglesola i de Requesens, afavorit, pel que se suposa que fou el seu veritable pare, el rei Ferran II el Catòlic, amb una sèrie d’importantíssims càrrecs i títols que no tenien relació amb els escassos mèrits que havia reunit: virrei de Sicília i Nàpols, capità general de la Santa Lliga; el que s’esdevingué amb el fill —de nom ara per ara desconegut— de Jaume d’Aragó (†1477), baró d’Arenós, últim membre baró —il·legítim, però— del Casal de Barcelona; la relació, si hi és, o la identitat entre Galceran de Salàs (†1184), el germà d’Ermengol VII d’Urgell, i el noble besaluenc, Galceran de Sales (†c. 1186); la relació familiar de García Pedriz, intitulat comte de Pallars, el seu germà, Martín Pedriz, i la seva mare, domna Maior, amb els comtes de Pallars Jussà, vius, almenys, entre 1185 i 1193; l’origen català del descobridor del Nou Món, Cristòfor Colom, que, amb tota seguretat, no era genovès,(8) així com el llinatge de la seva muller; l’autenticitat del testament de la infanta Peronella d’Aragó, i també la pretesa donació del regne a favor del seu fill, el comte rei Alfons I el Cast, al meu entendre possiblement falsificats en època de Pere III el Cerimoniós quan va voler ser succeït per la seva filla, la infanta Constança, i aprofitats durant el compromís de Casp per afavorir la successió de Ferran d’Antequera. Penso que és evident que Peronella mai no va exercir de reina i caldria estudiar, si els documents resulten autèntics, per què s’intitulava reina quan es tracta d’un cas que la muller no segueix la condició del marit; la possible catalanitat de Giraldona Carlino, l’amant d’Alfons IV el Magnànim, i la identificació d’una altra amant seva, Margarida d’Híxar. És clar que tots aquests temes segurament són considerats de molt poc interès pels nostres historiadors, com també ho deu ser el veritable autor de la Historia de los condes de Urgel, atribuïda, sembla que erròniament, a Dídac Montfar-Sorts, quan segurament fou el pare Villanueva.(9)
En relació amb l’heràldica, disciplina fins fa molt poc ignorada o menystinguda per la gran majoria dels historiadors catalans, cal dir que el seu estudi i coneixement ha contribuït a esbrinar molts punts desconeguts de la història. Referint-nos només a Catalunya, fa alguns anys uns arqueòlegs alemanys van trobar a Turquia un ferro del fre d’argent d’un cavall. Portava gravat un escut triangular curvilini faixat d’or i de gules. Era evident que es tractava de l’escut d’Empúries, però desconeixíem si algun membre d’aquesta família havia anat a aquell país. Per pura casualitat, uns mesos més tard que se’m demanés que fes una investigació, realitzant-la a l’arxiu sevillà dels ducs de Medinaceli, comtes d’Empúries, vaig trobar un document de 1298 en el qual el comte Ponç V Hug esmentava que el seu germà Hug, comte de Squillace, es trobava presoner del «soldà de Babilònia». Ningú no s’havia plantejat per quin motiu els comtes del Pallars Sobirà portaven el seu escut sobre el pit d’una àguila bicèfala, l’àguila imperial, i, evidentment, hi havia un motiu: la seva relació amb la casa imperial de Nicea pel fet del matrimoni, realitzat el 1281, entre el comte Arnau Roger I i Làscara de Ventimiglia, filla de la princesa Eudòxia Làscaris de Nicea. En relació amb l’escut de la ciutat de Tàrrega, fins fa pocs anys, era blasonat quarterat: al primer i al quart, l’escacat d’or i de sable dels comtes d’Urgell, i al segon i al tercer, el senyal dels quatre pals dels comtes de Barcelona. Però resulta que els comtes d’Urgell mai no havien tingut cap relació amb la ciutat, i aquesta mai no havia pertangut al comtat d’Urgell. L’explicació era que el primitiu escacat d’or i de gules del llinatge dels Tárrega havia estat alterat. Els Tàrrega van ser, el 1154, els repobladors de la localitat. El mateix s’esdevingué amb Ribes de Freser, on s’emprava un escut amb un escacat dels comtes d’Urgell sense que aquests tampoc no haguessin tingut mai una relació amb la vila. Es tractava, en realitat, de l’escacat dels Ribes, que és d’argent i d’atzur. Els dos municipis han recuperat els seus autèntics esmalts. A Catalunya, contràriament al que ja ha estat fet en altres països, encara no tenim un corpus de les làpides sepulcrals heràldiques, ni han estat editats tots els armorials i manuscrits heràldics que dormen a les biblioteques.(10) Això permetria estudiar el sistema heràldic català i les seves característiques, encara totalment desconeguts, com ho són l’aparició dels oficials d’armes (heralds, reis d’armes, porsavants, farauts) i dels coronells timbrant els escuts.(11)
Pel que fa a la nobiliària catalana, tampoc no ha estat fet un cens ni un estudi a fons de les famílies nobles i de les peculiaritats que, com a classe social, tenien. Tanmateix, malgrat que ara els historiadors s’han adonat de la importància que, en tots els camps, ha tingut la noblesa, hi ha encara molts punts foscos o desconeguts: la formació i evolució de les distintes categories nobiliàries (magnats, barons, nobles, cavallers, varvassors, comdors, homes de paratge); l’origen i les motivacions de la concessió dels diferents privilegis nobiliaris; l’evolució dels tractaments —molt més importants del que es pensa— donats als individus de la reialesa i als distints comportamentsde l’estament nobiliari; la influència i l’aclariment de les nombroses empreses i ordes ideats pels nostres monarques i membres destacats de l’alta noblesa, i una explicació del fet que a tots els comtats catalans hi ha hagut vescomtes menys a la Ribagorça.
1. «La casa de Oms (tubo principio en los años de 476) que empezó el Imperio de los godos en su Rey Ataulfo, lo que a mas de constar por varios papeles de esta casa lo fima tambien el emperador Carlo Magno por los años de 800’ en que da la razón este emperador expresando que el motibo de llevar corona Real Don Arnaldo de Oms, primer vervesor de Montescot y su Capitán General, era por ser nieto descendiente en línea recta de dicho Athaulfo, Rey de España, que en los años 416 dio principio al Imperio Godo.» (ANC, Fons Marquesos de Castelldosrius, 2; llinatges Santapau i Oms de Santapau, 2.1.1; documentació genealògica i familiar).
2. «Don Amadeo primero, por la gracia de Dios y la voluntad nacional Rey de España […] atendiendo a las razones expuestas por vos Don José de Bofarull […] tuve a bien disponer se expidiese a vuestro favor Real Cédula de sucesdión y confirmación, en concepto de Título del Reino, en la Baronía de Ribelles, una de las nueve que se concedieron en el antiguo Principado, y de la cual disfrutó vuestro ascendiente Don Gisper Pons de Ribelles […].» (AHN, Consejos Suprimidos, llig. 8987, núm. 507).
3. AHN, Sección de Órdenes Militares, Carlos III, exp. 2072, any 1830: Felipe Riera y Roces Morány Díez del Pedregal.
4. Esteve CANYAMERES I RAMONEDA (2000), «Les falsificacions nobiliàries: el cas dels Amat de Palou originaris de la vila de Sabadell», Paratge (Barcelona), núm. 11.
5. Armand de FLUVIÀ I ESCORSA (2000), «Informe sobre la noblesa dels Salvador», Paratge (Barcelona), núm. 11; Armand de FLUVIÀ I ESCORSA (2000), «La pretesa noblesa dels Bofarull de Savallà del comtat i de Santa Coloma de Queralt, traslladats a Mataró», Paratge (Barcelona), núm. 12; Armand de FLUVIÀ I ESCORSA (2000), «Informe sobre la noblesa d’uns Roca, endollats a uns homònims de Vilafranca del Penedès», Paratge (Barcelona), núm. 12; Armand de FLUVIÀ I ESCORSA (2001), «La noblesa dels Ayguavives, els Bertran, els Pascual, els Viala i els Vigo», Paratge (Barcelona), núm. 13.
6. Wilhelm Karl PRINZ ZU ISENBURG, Frank FREYTAG VON LORINGHOVEN (baró) i Detlev SCHVENNICKE (1980-2003), Europäische Stammtafeln zur geschichte der Europäischen Staaten, 25 v., Marburg; G. A. STARKE VERLAG (1951-2003), Genealogisches Handbuch des Adels (amb més de 125 volums publicats, dividits en diferents seccions: Fürstlichen Häuser, Gräflichen Häuser, Freicherrlichen Häuser i Adeligen Häuser, les tres darreres subdividides cadascuna en A per a les cases immemorials i B per a les de privilegi), Limburg an der Lahn; Francisco FERNÁNDEZ DE BETHENCOURT (1897-1920), Historia genealógica y heráldica de la monarquía española. Casa Real y Grandes de España, 10 v., Madrid; Anales de la nobleza española (des de 1887, Anuario de la nobleza española), 15 v., Madrid, 1880-1890 i 1908-1916; Santiago SOBREQUÉS I VIDAL (1957), Els barons de Catalunya, Barcelona.
7. Armand de FLUVIÀ I ESCORSA (1989), Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya. Cronología de comtes i vescomtes, Barcelona.
8. CENTRE D’ESTUDIS COLOMBINS (1993), Colom i el món català, Barcelona; Josep M. ORTADÓ I MAYMÓ (1992), Catalunya, la nació descobridora d’Amèrica, Barcelona; Jordi BILBENY (1998), Notícia històrica de la descoberta catalana d’Amèrica, segons les fonts catalano-aragoneses de l’Antic Règim, Barcelona; Jordi BILBENY (2001), Pero Vázquez de Saavedra i Cristòfor Colom, Arenys de Mar; Jordi BILBENY (1999), La descoberta catalana d’Amèrica. Una reflexió sobre la manipulació de la història, Granollers; Jordi BILBENY (1998), Brevissima relació de la destrucció de la història: La falsificació de la descoberta catalana d’Amèrica, Barcelona; Jordi BILBENY (1999), «Els Colom de Barcelona i el barceloní Cristòfor Colom», Paratge (Sant Cugat del Vallès), núm. 10.
9. Jaume RIERA I SANS (2002), «Jaume Villanueva i el comtat d’Urgell», Els grans espais baronials a l’edat mitjana, Lleida.
10. Michel PASTOUREAU (1994), Les armoiries. Lecture et identification, Saint-Aignan-le-Grand-Lieu.
11. Jaume RIERA I SANS (2002), Els heralds i les divises del rei Martí (1356-1410), Barcelona; Martí DE RIQUER I MORERA (1984), «Los heraldos del título de Aragón y las peculiaridades de la heràldica catalana», I Seminario sobre Genealogía y Heráldica, Saragossa.
LA PROMOCIÓN DE LA GENEALOGÍA,
LA HERÁLDICA Y LA NOBILIÁRIA DENTRO
DE LA HISTORIA EN GENERAL
ARMAND DE FLUVIÀ I ESCORSA
Universitat de Barcelona
RESUMEN
Se intenta remarcar la importancia que tienen estas disciplinas –durante muchos años menospreciadas por los historiadores- como ciencias auxiliares de la historia y la arqueología y se dan algunos ejemplos notorios.
PARAULES CLAVE
Genealogía, heráldica, nobiliaria.
ABSTRACT
This paper tries to stress the importance of the subjects –undervalued by historians for
many years as helping sciences to History and Archeology–, offering some notorious examples.
KEY WORDS
Genealogy, heraldry, studies of nobility.
Siento un gran respeto por la “Societat Catalana d’Estudis Històrics”, y una cierta envidia de los historiadores. Me equivoqué de carrera, pero me di cuenta cuando ya era demasiado tarde y se me hacía muy cuesta arriba comenzar otra. Debería haber cursado historia y no derecho pero, ¡que le vamos a haces! Y como no me he dedicado al derecho, he procurado hacerlo en aquello que más se podía acercar a la historia: algunas de sus ciencias auxiliares, concretamente la genealogía, la heráldica y la nobiliaria.
Esta colaboración, que se me ha pedido, me ha tenido nervioso por el hecho de no ser historiador y, por lo tanto, no saber enfocar mis investigaciones desde el punto de vista, la metodología y el análisis de un buen historiador.
Por lo que respecta a la genealogía, cuando en 1968 entré en la “Gran Enciclopèdia Catalana” (donde redacté la mayoría de las voces en genealogía –principalmente con los árboles genealógicos de los linajes más importantes de los “Països Catalans”-, heráldica y nobiliaria, con todos los títulos concedidos en los mencionados “Països”) me propuse prestigiarla, principalmente para los historiadores, la mayoría de los cuales la menospreciaban completamente, y con mucha razón: hasta aquel momento (y ahora también, aunque no tanto) los genealogistas se dedicaron a inventar leyendas sobre los orígenes de los linajes. Como más noble e importante era un linaje, más importante y antiguo era el genearca que se le atribuía: a los Montcada se les hacía descender de los duques de Baviera; a los Oms, de un hijo del rey visigodo Ataúlfo(1); a los Rocabertí, de los reyes merovingios; a los Pilo, de Cerdeña, de Gifré I el Pilós; a los Cardona, de una hermana de Carlomagno; a los Centelles, de los duques de Borgoña; a los Copons, de la familia senatorial romana de los Coponio, y un largo etcétera. Esto se lo creía todo el mundo e, incluso, los propios soberanos lo declaraban en sus privilegios. Otra especialidad de los genealogistas poco escrupulosos ha sido la de entroncar a un cliente con una familia de la nobleza o con un titulo nobiliario. Para conseguirlo no han dudado, en absoluto, en manipular o destruir documentos originales, o en fabricar otros nuevos haciéndolos pasar por antiguos.
También han recurrido a los expedientes denominados “ad perpetuam rei memoriam” con la presentación de testimonios comprados y a los cuales se les hacía decir lo que quería el interesado. Por uno de estos expedientes, por ejemplo, Josep Bofarull y Rafart consiguió la rehabilitación, en 1872, de la baronía de Ribelles2, después de haber comprado un castillo y que una serie de testigos hubieran declarado que descendía del linaje noble de los Ponç, barones de Ribelles.(2)
Un caso similar fue el de Felip Riera y Rosés Guillem y Anglí. (sus cuatro primeros apellidos), comerciante nacido en una familia de pasamaneros y agricultores de Sant Vicenç de Llavaneres establecidos en Barcelona, y primer marqués de Casa Riera desde 1833. Para poder ingresar, en 1830, en la orden de Carlos III, que requería pruebas de nobleza, se convirtió, mediante la falsificación de partidas sacramentales, en Felipe Riera y Roces Morán y Díaz del Pedregal, hidalgo asturiano(3).
Por estos mismos procedimientos, un miembro de la familia de los Amat, de Sabadell, primo hermano del arzobispo, falsificó, en 1753, su genealogía para entroncarse con los Amar de Palou y poder así obtener una canonjía en Sevilla, donde se requería la cualidad de noble para ser canónigo;(4) los Bertran de la familia barcelonesa del que fue ministro de la corona, Josep Bertran i Musitu, descendiente del arquitecto Pere Bertran, constructor del puente de Molins de Rei y del nuevo convento de los agustinos de Barcelona, en 1728, por la gracia de otro genealogista sin escrúpulos, se ha visto descender de un Josep Bertran i Valentí, de Tortosa, agraciado con el privilegio de Ciudadano Honrado de Barcelona en 1665. Lo mismo ha sucedido con familias como los Ayguavives, que por un buen matrimonio heredaron los marquesados de las Atayuelas y Guardia Real, pero de los cuales no conozco ningún privilegio de nobleza. O los Pascual, de la familia del jurista Manuel María Pascual i de Bofarull, entre otros. Algunos genealogistas, además de ennoblecer, mediante el engaño, a sus clientes, se ennoblecían ellos mismos. Los casos más conocidos en nuestra casa son los de Felip de Salvador i de Solà, Pedro de Carvajal y de Serrano, Francisco José Morales y Roca y Ricard de Vigo i Badia, que lo consiguieron alterando o destruyendo documentos.(5)
La publicación, con el máximo rigor científico, en la Gran Enciclopedia Catalana, de la genealogía de los más importantes linajes feudales catalanes creo que ha contribuido a despertar el interés de los historiadores hacia la genealogía, que la viesen con otros ojos y se diesen cuenta de su importancia. Porqué las relaciones familiares pueden explicar, por ejemplo, que un personaje consiguiese un papel importante en el campo de la política, del ejército, de la administración o de la iglesia, gracias a ser hijo, hermano, cuñado, nieto o sobrino de un personaje influyente. Y es que es inmenso el grado de desconocimiento que tenemos de la parentela, incluso de la más cercana, de la mayoría de los personajes de nuestra historia medieval, y también de la moderna.
Para contribuir de alguna manera al conocimiento de las familias de la nobleza catalana he terminado un Nobiliari general de Catalunya (segles IX-XXI). Se trata de un trabajo genealógico que agrupa, en forma de árboles, unas tres mil familias de la nobleza catalana que, creo, será una herramienta fundamental y de gran utilidad para los investigadores y los aficionados, tanto nacionales como extranjeros, para situar y enmarcar familiarmente los personajes de sus trabajos o de su interés. Incluye familias del Principado (evidentemente con la “Catalunya Nord”) con sus líneas o ramas asentadas en otros países de Europa y América, y familias extranjeras ennoblecidas en Cataluña. La obra se presenta en cinco volúmenes: el primero comprende las familias condales y vizcondales; el segundo, la nobleza inmemorial; el tercero y el cuarto, las familias ennoblecidas mediante privilegio real a partir del siglo XIV, tanto de origen urbano como rural, y el quinto abarca las familias ennoblecidas por concesión de un título nobiliario después de la llamada “confusión de estados”, hacia 1831”, cuando los monarcas dejaron de conceder privilegios de nobleza. Obras como esta ya hace años que se han hecho en otros países de Europa.(6)
Otra particularidad que me encontré cuando elaboré muchas de las entradas biográficas de la GEC era el poco conocimiento que teníamos de los linajes y también de los lugares y las fechas de nacimiento y defunción de un gran número de personajes históricos de nuestro país –condes reyes, condes y vizcondes principalmente-(7) sobre todo si lo comparamos con otros países como Francia, Alemania o Inglaterra. A muy pocos historiadores les ha interesado averiguar toda esta cantidad de datos, así como una serie de puntos que aun permanecen oscuros o dudosos. Algunos ejemplos: la paternidad de Ramon de Cardona-Anglesola i de Requesens, favorecido, por quien se supone su verdadero padre, el rey Fernando II el Católico, con una serie de importantísimos cargos y títulos que no tenían relación con los escasos méritos que reunió: virrey de Sicilia y Nápoles, capitán general de la Santa Liga; lo que aconteció con el hijo –de nombre por ahora desconocido- de Jaime de Aragón (†1477), barón de Arenós, último miembro barón –aunque ilegítimo- de la Casa de Barcelona; la relación, si existe, o la identidad entre Galcerán de Salàs (†1184), el hermano de Ermengol VII de Urgell y el noble de Besalú, Galcerán de Sales (†c. 1186); la relación familiar García Pedriz, intitulado conde de Pallars, su hermano Martín Pedriz y su madre, domna Mayor, con los condes de Pallars Jussà, vivos, al menos, entre 1185 y 1193; el origen catalán del descubridor del Nuevo Mundo Cristóbal Colón, que, con toda seguridad, no era genovés,(8) así como el linaje de su mujer; la autenticidad del testamento de la infanta Petronila de Aragón , y también la pretendida donación del reino a favor de su hijo, el conde rey Alfonso II el Casto, a mi entender posiblemente falsificados en época de Pedro IV el Ceremonioso cuando quiso que le sucediera su hija, la infanta Constanza, y aprovechados durante el compromiso de Caspe para favorecer la sucesión de Fernando de Antequera. Pienso que es evidente que Petronila nunca ejerció de reina y sería necesario estudiar, si los documentos resultan auténticos, porqué se intitulaba reina cuando se trata de un caso en que la mujer no sigue la condición del marido; la posible catalanidad de Giraldona Carlino, amante de Alfonso V el Magnánimo, y la identificación de otra amante suya, Margarita de Híjar. Está claro que todos estos temas son considerados de muy poco interés por nuestros historiadores, como también lo debe ser el verdadero autor de la Historia de los condes de Urgel, atribuida, parece que erróneamente, a Dídac Montfar-Sorts, cuando seguramente fue del padre Villanueva.(9)
En relación a la heráldica, disciplina hasta hace muy poco ignorada o menospreciada por la mayoría de historiadores catalanes, hay que decir que su estudio y conocimiento ha contribuido a descubrir muchos puntos desconocidos de la historia. Refiriéndonos solo a Cataluña, hace algunos años unos arqueólogos alemanes encontraron en Turquía un hierro del freno de un caballo. Llevaba grabado un escudo triangular curvilíneo fajado de oro y gules. Era evidente que se trataba del escudo de Ampurias, pero desconocíamos si algún miembro de esta familia había viajado a aquel país. Por pura casualidad, unos meses más tarde de que se me pidiera realizar una investigación, realizándola en el archivo sevillano de los duques de Medinaceli, condes de Ampurias, encontré un documento de 1298 en el que el conde Ponç V Hug comentaba que su hermano Hug, conde de Squilace, se encontraba preso del “soldado de Babilonia”. Nadie se había planteado nunca por qué motivo los condes del Pallars Sobirà llevaban su escudo sobre el pecho de un águila bicéfala, el águila imperial, y, evidentemente, había un motivo: su relación con la casa imperial de Nicea por el matrimonio contraído en 1281 entre el conde Arnau Roger I y Láscara de Ventimiglia, hija de la princesa Eudoxia Lascaris de Nicea. En relación con el escudo de la ciudad de Tárrega, hasta hace pocos años, se blasonaba cuartelado; el primero y el cuarto, el escacado de oro y sable de los condes de Urgell, y el segundo y tercero, la señal de los cuatro palos de los condes de Barcelona. Pero resulta que los condes de Urgell no tuvieron nunca ninguna relación con la ciudad, y ésta nunca perteneció al condado de Urgell. La explicación era que el primitivo escacado de oro y gules del linaje de los Tárrega había sido alterado. Los Tárrega fueron, en 1154, los repobladores de la localidad. Lo mismo pasó con Ribes de Freser, donde se utilizaba un escudo con un escacado de los condes de Urgel sin que estos tampoco hubieran tenido nunca relación alguna con la villa. Se trataba, en realidad, del escacado de los Ribes, que es de plata y azur. Los dos municipios han recuperado sus auténticos esmaltes. En Cataluña, contrariamente a los que han hecho ya en otros países, aun no tenemos un corpus de lápidas sepulcrales heráldicas, ni se han editado todos los armoriales y manuscritos heráldicos de duermen en las bibliotecas.(10) Esto permitiría estudiar el sistema heráldico catalán y sus características, aun totalmente desconocidos, como lo son la aparición de los oficiales de armas (heraldos, reyes de armas, persevantes, farauts) y de los coroneles timbrando los escudos.(11)
En lo que respecta a la nobiliaria catalana, tampoco se ha hecho un censo ni un estudio a fondo de las familias nobles y de las particularidades que, como clase social, tenían. No obstante, aunque ahora los historiadores se han dado cuenta de la importancia que, en todos los campos, ha tenido la nobleza, hay aun muchos puntos oscuros o desconocidos: la forma y evolución de las distintas categorías nobiliarias (magnates, barones, nobles, caballeros, varvasores, comdors, hombres de paraje homes de paratge); del origen y las motivaciones de la concesión de los diferentes privilegios nobiliarios; la evolución de los tratamientos –mucho más importante de lo que se cree- dados a los individuos de la realeza y a los distintos comportamientos del estamento nobiliario; la influencia y el esclarecimiento de las numerosas empresas y ordenes ideados por nuestros monarcas y miembros destacados de la alta nobleza, y una explicación del hecho de que en todos los condados catalanes hubiera habido vizcondes excepto en el de Ribagorça
1. «La casa de Oms (tubo principio en los años de 476) que empezó el Imperio de los godos en su
Rey Ataulfo, lo que a mas de constar por varios papeles de esta casa lo fima tambien el emperador Carlo Magno por los años de 800’ en que da la razón este emperador expresando que el motibo de llevar corona Real Don Arnaldo de Oms, primer vervesor de Montescot y su Capitán General, era por ser nieto descendiente en línea recta de dicho Athaulfo, Rey de España, que en los años 416 dio principio al Imperio Godo.» (ANC, Fons Marquesos de Castelldosrius, 2; llinatges Santapau i Oms de Santapau, 2.1.1; documentació genealògica i familiar).
2. «Don Amadeo primero, por la gracia de Dios y la voluntad nacional Rey de España […] atendiendo a las razones expuestas por vos Don José de Bofarull […] tuve a bien disponer se expidiese a vuestro favor Real Cédula de sucesdión y confirmación, en concepto de Título del Reino, en la Baronía de Ribelles, una de las nueve que se concedieron en el antiguo Principado, y de la cual disfrutó vuestro ascendiente Don Gisper Pons de Ribelles […].» (AHN, Consejos Suprimidos, llig. 8987, núm. 507).
3. AHN, Sección de Órdenes Militares, Carlos III, exp. 2072, any 1830: Felipe Riera y Roces Morán y Díez del Pedregal.
4. Esteve CANYAMERES I RAMONEDA (2000), «Les falsificacions nobiliàries: el cas dels Amat de Palou originaris de la vila de Sabadell», Paratge (Barcelona), núm. 11.
5. Armand de FLUVIÀ I ESCORSA (2000), «Informe sobre la noblesa dels Salvador», Paratge (Barcelona), núm. 11; Armand de FLUVIÀ I ESCORSA (2000), «La pretesa noblesa dels Bofarull de Savallà del comtat i de Santa Coloma de Queralt, traslladats a Mataró», Paratge (Barcelona), núm. 12; Armand de FLUVIÀ I ESCORSA (2000), «Informe sobre la noblesa d’uns Roca, endollats a uns homònims de Vilafranca del Penedès», Paratge (Barcelona), núm. 12; Armand de FLUVIÀ I ESCORSA (2001), «La noblesa dels Ayguavives, els Bertran, els Pascual, els Viala i els Vigo», Paratge (Barcelona), núm. 13.
6. Wilhelm Karl PRINZ ZU ISENBURG, Frank FREYTAG VON LORINGHOVEN (baró) i Detlev SCHVENNICKE (1980-2003), Europäische Stammtafeln zur geschichte der Europäischen Staaten, 25 v., Marburg; G. A. STARKE VERLAG (1951-2003), Genealogisches Handbuch des Adels (amb més de 125 volums publicats, dividits en diferents seccions: Fürstlichen Häuser, Gräflichen Häuser, Freicherrlichen Häuser i Adeligen Häuser, les tres darreres subdividides cadascuna en A per a les cases immemorials i B per a les de privilegi), Limburg an der Lahn; Francisco FERNÁNDEZ DE BETHENCOURT (1897-1920), Historia genealógica y heráldica de la monarquía española. Casa Real y Grandes de España, 10 v., Madrid; Anales de la nobleza española (des de 1887, Anuario de la nobleza española), 15 v., Madrid, 1880-1890 i 1908-1916; Santiago SOBREQUÉS I VIDAL (1957), Els barons de Catalunya, Barcelona.
7. Armand de FLUVIÀ I ESCORSA (1989), Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya. Cronologia de comtes i vescomtes, Barcelona.
8. CENTRE D’ESTUDIS COLOMBINS (1993), Colom i el món català, Barcelona; Josep M. ORTADÓ I MAYMÓ (1992), Catalunya, la nació descobridora d’Amèrica, Barcelona; Jordi BILBENY (1998), Notícia històrica de la descoberta catalana d’Amèrica, segons les fonts catalano-aragoneses de l’Antic Règim, Barcelona; Jordi BILBENY (2001), Pero Vázquez de Saavedra i Cristòfor Colom, Arenys de Mar; Jordi BILBENY (1999), La descoberta catalana d’Amèrica. Una reflexió sobre la manipulació de la història, Granollers; Jordi BILBENY (1998), Brevissima relació de la destrucció de la història: La falsificació de la descoberta catalana d’Amèrica, Barcelona; Jordi BILBENY (1999), «Els Colom de Barcelona i el barceloní Cristòfor Colom», Paratge (Sant Cugat del Vallès), núm. 10.
9. Jaume RIERA I SANS (2002), «Jaume Villanueva i el comtat d’Urgell», Els grans espais baronials a l’edat mitjana, Lleida.
10. Michel PASTOUREAU (1994), Les armoiries. Lecture et identification, Saint-Aignan-le-Grand-Lieu.
11. Jaume RIERA I SANS (2002), Els heralds i les divises del rei Martí (1356-1410), Barcelona; Martí DE RIQUER I MORERA (1984), «Los heraldos del título de Aragón y las peculiaridades de la heràldica catalana», I Seminario sobre Genealogía y Heráldica, Saragossa.
