SANT VICENÇ DE CASTELLET, UN ESCUT CONFLICTIU?
Aquest article fou enviat,
com a ponència, a la XLIV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, celebrada a
Sant Vicenç de Castellet el 2001. Desconec les raons per què no hi fou inclosa quan
se’n publicà el volum de les actes, les ponències i les comunicacions el 2002.
El 1981, a la Generalitat
de Catalunya (concretament al Departament de Governació), li fou traspassada
pel govern de l’Estat la competència per a l’oficialització dels símbols dels
ens locals. El 1987 fou aprovada la Llei Municipal i de Règim Local de
Catalunya i, finalment, el 1991 fou aprovat el Reglament dels Símbols dels Ens
Locals de Catalunya, que creà el Registre oficial d’aquests símbols.
El mateix 1981, la Direcció
General d’Administració Local, s’adreçà per escrit a tots els ajuntaments del
Principat oferint-los un servei gratuït d’assessorament per a elaborar els
informes tècnics per a l’oficialització de llurs símbols representatius.
L’11 de maig d’aquell any
1981, l’Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet respongué a la DGAL enviant-li
l’expedient que tenia instruït, a partir d’un decret de l’alcaldia, del 25
d’octubre del 1980, per a l’adopció del seu escut municipal «per la seva deguda
aprovació, si ho mereix».
El 27 d’octubre següent, la
Comissió Municipal de Seguretat Ciutadana, emeté un dictamen en què manifestava
que l’escut «deurà respondre a antecedents reals, precisant-se un estudi previ
de la història del poble, quina tasca requereix una especial cura i idoneïtat
de la persona que l’hagi de portar a cap». A tal efecte proposà a l’alcalde que
«encarregui a persona competent els estudis i investigacions, encaminats a
recollir quants antecedents històrics existeixin en biblioteques i arxius».
El ple de l’ajuntament del
30 d’octubre del 1980 acordà facultar l’alcalde perquè encarregués a una
persona competent l’estudi i la recerca necessaris. L’alcalde, per decret del 4
de novembre del 1980 designà María Carmen Larrucea, del Cuerpo Facultativo
de Archiveros y Bibliotecarios del Estado, la qual elaborà el seu informe,
el 8 d’abril del 1981. La font principal consultada per l’esmentada senyora fou
La documentación de la herencia de la Baronía de Castellet [que] se
custodia en el Archivo del Hospital de la Santa Cruz y San Pablo.
Esmenta Larrucea al seu
informe que, a la concessió del títol de baró, no hi apareix l’escut del
concessionari i que tampoc no consta a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on figura
registrat el títol. Que tampoc no és al Privilegi de Ciutadà Honrat de
Barcelona que li fou concedit al primer baró el 1754.
L’escut del primer baró de
Castellet, l’ha trobat la senyora arxivera i bibliotecària a l’obra de Joaquim
Sarret i Arbós Breu relació del santuari i imatge de Ntra. Sra. de Castellet
(1900). Com que el blasonament de l’escut fet a l’informe no s’adiu gens a la
normativa heràldica, l’he adaptat a aquella normativa. Es tracta d’un escut
quarterat: 1r de gules, un cérvol d’argent; 2n i 3r d’atzur, una
fe (no en dóna l’esmalt) movent dels flancs i ressaltant sobre una flor de lis
(tampoc no en dóna l’esmalt); 4t requarterat, 1 i 4 una flor de lis, 2 i 3
una faixa ondada (ella en diu ‘riu’ i tampoc no en dóna els esmalts).
Larrucea dedueix que als
quarters segon i tercer hi ha les armes dels Amat (un dels cognoms del primer
baró).
També presenta el dibuix de
l’escut del baró de Castellet fet per un tal Karalaz, on el quart quarter ha
estat alterat perquè ha estat substituït per un camper d’atzur, amb un castell
d’argent sostingut sobre la superior de les faixes ondades d’argent. Per
timbre, un casc de cavaller amb plomall i llambrequins.
Afirma correctament María
Carmen Larrucea que cal distingir entre l’escut de la Baronia (millor seria dir
‘del Baró’) i el del municipi, i acaba el seu informe dient que la
aprobación de un escudo por el Municipio depende de lo que acuerde en
definitiva el Consistorio con la autorización posterior de la Consellería de
Gobernación de la Generalitat, previos los dictámenes heráldicos procedentes.
Rebut l’expedient, l’11 de
maig del 1981 a la DGAL, vaig elaborar l’informe tècnic procedent (el núm. 81)
amb data del 2 de desembre del mateix any, amb una proposta d’escut, feta per
l’assessor d’heràldica del Departament de Governació, que fou tramesa a
l’Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet i a l’Institut d’Estudis Catalans, el
22 de febrer del 1982. El 20 d’abril del 1983, l’IEC lliurà el seu dictamen
favorable a la proposta de l’assessor d’heràldica, i també fou tramès a
l’Ajuntament el 30 de setembre del 1983. Des d’aleshores, l’expedient resta
encallat perquè des de l’Ajuntament de Sant Vicenç no ha estat feta cap
comunicació al Departament de Governació.
Al meu informe tècnic
explicava que, consultades les fonts al meu abast, havia trobat les següents
referències heraldicosigil·logràfiques del poble de Sant Vicenç de Castellet:
a) Entre 1844 i 1912, l’Ajuntament emprava un segell amb un castell, alguna
vegada dibuixat semblant més una torre que un castell (Arxiu Històric de la
Ciutat de Barcelona: «Col·lecció de Sobres amb Segells Municipals de Catalunya»
i «Col·lecció de Documents amb Segell Municipal»; Archivo Histórico Nacional,
de Madrid, Sección de Sigilografía; Ferran de Sagarra: “Sigil·lografia
catalana”, vol. II, núm. 1.070; Francesc Carreras i Candi, Geografia general de
Catalunya).
b) El 1968, Manuel Bassa i Armengol, al seu llibre Els escuts dels pobles de Catalunya, inventà per al poble un escut truncat: 1r d’atzur, un castell obert d’argent; 2n d’or, quatre pals de gules.
c) Fins al 1981, l’Ajuntament usava un segell ovalat amb un escudet losanjat de Catalunya i, a la part inferior, la imatge de sant Vicenç i una torre sobre ones d’aigua.
d) Actualment, l’Ajuntament empra l’escut quarterat de tipus francès del primer baró de Castellet, ja esmentat més amunt (dibuixat per Karalaz), amb el casc, el plomall i els llambrequins.
b) El 1968, Manuel Bassa i Armengol, al seu llibre Els escuts dels pobles de Catalunya, inventà per al poble un escut truncat: 1r d’atzur, un castell obert d’argent; 2n d’or, quatre pals de gules.
c) Fins al 1981, l’Ajuntament usava un segell ovalat amb un escudet losanjat de Catalunya i, a la part inferior, la imatge de sant Vicenç i una torre sobre ones d’aigua.
d) Actualment, l’Ajuntament empra l’escut quarterat de tipus francès del primer baró de Castellet, ja esmentat més amunt (dibuixat per Karalaz), amb el casc, el plomall i els llambrequins.
Referències
històriques
a) El poble es formà al voltant del castell i a la riba esquerra del
Llobregat.
b) El castell tingué molts posseïdors: la mitra d’Urgell, els Rocafort, els Cirera, els Cellers, els Muntanyans, els Cardona, els Amat i els Alegre.
b) El castell tingué molts posseïdors: la mitra d’Urgell, els Rocafort, els Cirera, els Cellers, els Muntanyans, els Cardona, els Amat i els Alegre.
c) El 1797, el castell i el seu terme foren erigits en baronia a favor de
Marià d’Alegre i Aparici, ciutadà honrat de Barcelona.
Consideracions
generals
En relació als escuts
municipals, la legislació vigent -Reglament dels Símbols dels Ens Locals de
Catalunya- i la normativa heràldica disposen, entre altres coses:
1) Els elements de l’escut s’han de fonamentar en fets històrics o
accidents geogràfics, en característiques pròpies i distintives de l’ens local,
o en el seu nom.
2) Les característiques pròpies i distintives de cada ens local han de
reunir algun d’aquests tres requisits: ‘originalitat’, ‘exclusivitat’ o
‘magnitud’, per tal de poder-se
inserir dins l’escut, principalment
als escuts comarcals, que hauran d’ésser molt definitòries.
3) En principi, i sempre que sigui correcte, un escut o un senyal primitius
tindran preferència sobre el més modern.
4) Només poden incorporar el senyal dels Quatre Pals a l’escut propi
aquells municipis que hi tenen dret històric, ço és, pel fet d’haver-lo
obtingut per concessió reial o pel fet d’haver estat ciutat o vila amb vot a
Corts pel Braç Reial o Popular, o per haver estat, almenys des del segle XVII,
ininterrompudament sota la jurisdicció reial.
5) Essent els escuts comarcals una novetat a Catalunya, no hi ha cap raó
històrica perquè hi figuri l’antic senyal reial—ara nacional—dels Quatre Pals.
D’altra banda, els esmalts de Catalunya ja figuren, com és dit més amunt a la consideració
18, a la bordura. I seria il·lògic que, en unes comarques, hi figurés i en
altres no, puix que totes són catalanes i pertanyen a Catalunya.
6) L’escut ha d’ésser al més senzill i simple possible; només amb les
figures que siguin imprescindibles (una peça o una figura és millor que dues;
també és acceptable una peça i una figura) i evitant, principalment als escuts
comarcals, les particions, que són més apropiades, quan sigui convenient, per a
aquells municipis amb denominació composta de noms d’antics termes municipals
separats.
7) El senyal municipal ocuparà el lloc preferent a l’escut, respecte
d’altres senyals que hi puguin figurar, inclòs el reial dels Quatre Pals,
llevat del cas en què aquest li hagués estat expressament concedit, que, aleshores,
serà blasonat en un cap de concessió.
8) Cal respectar la llei dels esmalts, que prohibeix emprar metall sobre
metall i color sobre color, tenint en compte, però, que els folres, alguns
esmalts, els sembrats i algunes peces ressaltades són neutres.
9) Els esmalts, quan no són acolorits, es representen gràficament per un
sistema internacional, establert el 1638, a base de punts i de ratlles en
diferents direccions: l’or, per un puntejat molt espès; l’argent, per
l’absència de traços; el gules, per un ratllat molt fi vertical; l’atzur, per
un ratllat molt fi horitzontal; el sinople, per un ratllat molt fi diagonal que
va del cantó destre del cap al sinistre de la punta; el sable, per un
quadriculat molt fi; el porpra, per un ratllat molt fi diagonal que va del
cantó sinistre del cap al destre de la punta; i l’ataronjat, per un ratllat
molt fi horitzontal simultaniejat amb un altre de diagonal que va del cantó
sinistre del cap al destre de la punta.
10) Les tonalitats cromàtiques dels esmalts heràldics, d’acord amb el
sistema internacional de colors Pantone de Letraset, són les següents: or, 871
U; groc, Process Yellow U; argent, 877 U; blanc, blanc; gules, Super
Warm Red U; atzur, 298 U; sinople, 375 U; sable, Extra Black U;
porpra, 245 U; ataronjat, 123 U. L’or i l’argent es representen en els escuts
pel daurat o el groc, i per l’argentat o el blanc, respectivament, sense que es
puguin usar en un mateix escut el daurat i el groc, per a representar l’or; o
l’argentat i el blanc, per a representar l’argent. A més, cal tenir en compte
que si en un escut s’empra el daurat per a representar l’or, s’ha d’usar
l’argentat per a representar l’argent, si és que n’hi ha, de
la mateixa manera que si s’empra el groc per a representar l’or, cal també usar
el blanc per a representar l’argent, si n’hi ha.
11) Els mobles o les càrregues s’han de representar sempre d’acord amb la
normativa heràldica; mai al natural, tant pel que fa al dibuix -que ha d’ésser
lineal, pla, estilitzat i sense perspectives ni ombres-, com pel que fa a
l’acoloriment; i han d’ocupar el màxim d’espai dins el camper, sense tocar-ne
les vores ni tocar-se entre ells (llevat dels casos permesos pel blasonament,
com ara: ressaltat, somat, sostingut).
12) Els mobles o les càrregues no s’han de representar -llevat de casos
molt excepcionals- terrassats.
13) Les figures heràldiques sempre tenen un significat simbòlic i, per
això, hi ha, principalment en les que representen edificis reals (castell, torre,
palau, domus etc.) uns models estàndard que, en cada cas, representen
simbòlicament l’original.
14) Tret de casos excepcionals, que confirmen la regla, mai no es
representaran, dins el camper, figures humanes senceres, ni paraules, lletres o
números. Per aquesta raó, les imatges de sants i santes, generalment procedents
dels segells parroquials, seran substituïts per llurs atributs o símbols.
15) Els senyals parlants en un escut cívic, gairebé sempre i a tota Europa,
fan referència a una etimologia popular, no a una de científica.
16) La posició ordinària i correcta de les figures dins un camper és que
mirin a la destra o s’hi dirigeixin. L’excepció ha d’ésser molt justificada.
17) La forma pròpia dels escuts cívics a Catalunya és la caironada.
18) El timbre indica la categoria del municipi i aquesta és la seva funció:
si es tracta d’un poble, d’una vila o d’una ciutat; o d’un municipi que havia
estat centre o capital d’una baronia, d’un vescomtat, d’un comtat, d’un
marquesat, d’un ducat, d’un principat, o d’un regne. Les baronies
eclesiàstiques es distingeixen per portar un bàcul acoblat en pal darrere
l’escut. Per tant, l’escut sempre ha d’anar timbrat per la corona corresponent.
19) Les Entitats Municipals Descentralitzades es distingeixen dels
municipis pel fet de no portar timbre.
20) La brisura que distingeix -juntament amb el timbre- un escut comarcal
d’un de municipal és la bordura componada amb els esmalts de Catalunya: or i
gules (vuit punts d’or i vuit de gules).
21) El timbre (corona) no s’ha d’encasquetar a l’escut.
22) Les corones sempre són, bàsicament, d’or.
23) L’acompanyament, o els ornaments externs d’un escut (cartutxos,
branques o palmes, sostenidors etc.), no seran blasonats en la resolució
d’oficialització. L’ens local és lliure d’emprar els que vulgui.
24) El segell d’un ens local portarà sempre incorporat el seu escut.
25) En un mateix país no hi pot haver dos escuts cívics iguals.
26) Cal tenir en compte que l’heràldica, a més d’ésser una ciència, és
també un art. Això vol dir que les càrregues de l’escut, mentre compleixin els
requisits heràldics, són de lliure interpretació de l’artista. El que s’aprova
i el que s’oficialitza és el blasonament (descripció), no un dibuix concret,
que pot anar variant en el decurs dels anys.
27) En la documentació de tràmit administratiu, mobiliari urbà i elements o
objectes més informals, menys solemnes, sumptuosos o protocol·laris, els ens
locals poden fer servir representacions de l’escut amb un disseny més
simplificat, estilitzat o esquemàtic.
28) El projecte, memòria o informe d’un escut cívic, per tal d’ésser
reglamentari, ha d’ésser elaborat per un titular superior especialitzat en
heràldica o per una institució competent en la matèria.
29) Als municipis que no tinguin escut oficialitzat, la llei els autoritza
a emprar l’escut estatal o el distintiu de la Generalitat.
30) L’ús de l’escut cívic és propi i exclusiu de l’ens local corresponent.
Tanmateix, l’ens pot concedir autorització per a usar-lo a entitats
particulars en dos casos: com a distinció d’honor, atorgada per mèrits, i amb
l’obligació de fer-la constar, o mitjançant l’abonament d’una taxa que
beneficiï econòmicament l’ens.
Consideracions
particulars
A) És evident que el senyal característic i tradicional de l’Ajuntament de
Sant Vicenç de Castellet ha estat el castell (alterat alguna vegada amb la
forma d’una torre). Penso que és important de mantenir-lo, i com a element
principal de l’escut.
B) El senyal dels Quatre Pals no li és propi perquè el castell no fou de la
jurisdicció reial, almenys des del segle XIII; per tant, no es justifiquen a
l’escut.
C) És del tot inapropiat timbrar un escut municipal amb un casc, propi
només dels escuts gentilicis nobles i masculins. El timbre que correspon a
l’escut és la corona de baró per haver estar centre i capital d’una baronia.
D) La casulla on apareix, brodat, l’escut descrit per Sarret i Arbós,
segurament fou un regal d’un membre de la família dels senyors de Sant Vicenç
de Castellet. Puix que el primer quarter és, sense dubte, el dels Boixadors, no
seria estrany que la donant fos Dona Eulàlia de Boixadors, muller de Pau d’Amat
i de Cardona, senyor de Sant Vicenç de Castellet. Per tant, és del tot
improcedent adoptar aquestes armes.
E) Als primitius senyals on figura, el castell no hi apareix sobre ones;
per tant, penso que és enfarfegar l’escut i anar contra la senzillesa i la
simplicitat reglamentàries.
F) Cal cercar, doncs, alguns altres senyals que distingeixin l’escut dels
altres que també porten un castell; en aquest sentit, penso que el més indicat
seria blasonar-hi els atributs del patró local, sant Vicenç, que són la creu
en forma de sautor, la graella i la mola.
Fetes aquestes observacions
i tenint en compte les consideracions generals exposades més amunt, la proposta
d’escut és la següent:
Armes
Escut caironat: d’argent,
un castell de sinople obert, sobremuntat d’un sautoret de gules i acostat d’una
graella de gules a la destra i d’una mola de gules a la sinistra. Per timbre,
una corona de baró (“Paratge”, 17, 2004).
SANT VICENÇ DE CASTELLET, ¿UN ESCUDO CONFLICTIVO?
Este artículo fue enviado como ponencia a la XLIV
Asamblea Intercomarcal de Estudiosos
celebrada en Sant Vicenç de Castellet en 2011. Desconozco las razones
por los que no fue incluida cuando se publicó en el volumen de las actas, de
las ponencias y de las comunicaciones en 2002.
En 1981, a la Generalitat de Cataluña (concretamente
al Departamento de Gobernación), le fue
transferida por el gobierno del Estado la competencia para la oficialización de
los símbolos de los entes locales. En 1987 fue aprobada la Ley Municipal de
Régimen Local de Cataluña y, finalmente, en 1991 fue aprobado el Reglamento de
los Símbolos de los Entes Locales de Cataluña, que creó el Registro oficial de
estos símbolos.
El mismo año 1981, la Dirección General de
Administración Local, se dirigió por escrito a todos los ayuntamientos del
Principado ofreciéndoles un servicio gratuito de asesoramiento para elaborar
los informes técnicos para la oficialización de sus símbolos representativos.
El 11 de mayo de aquel año 1981, el Ayuntamiento de
Sant Vicenç de Castellet respondió a la DGAL enviándole el expediente que tenía
instruido, a partir de un decreto de la alcaldía del 25 de octubre de 1980 para
la adopción de su escudo municipal “para su debida aprobación, si lo merece.
El 27 de octubre siguiente, la Comisión Municipal de
Seguridad Ciudadana, emitió un dictamen en el que manifestaba que es escudo
“deberá responder a antecedentes reales, precisando de un estudio previo de la
historia del pueblo, tarea que requiere un especial cuidado e idoneidad de la
persona que lo deba llevar a cabo”. A tal efecto propuso al alcalde que
“encargue a persona competente los estudios e investigaciones, encaminados a
recoger cuantos antecedentes históricos existan en bibliotecas y archivos”.
El pleno del Ayuntamiento del 30 de octubre de 1980
acordó facultar al alcalde para que encargase a una persona competente el
estudio y la investigación necesarios. El alcalde, por decreto del 4 de
noviembre de 1980 designó a Carmen Larrucea, del Cuerpo Facultativo de
Archiveros y Bibliotecarios del Estado, que elaboró su informe el 08 de abril
de 1981. La fuente principal consultada por la mencionada señora fue La
documentación de la herencia de la Baronía de Castellet [que] se custodia en el
Archivo del Hospital de la Santa Cruz y San Pablo.
Menciona Larrucea en su informe que, en la concesión
del título de barón, no aparece el escudo del concesionario y que tampoco
consta en el Archivo de la Corona de Aragón, donde figura registrado el Título.
Que tampoco está en el Privilegio de Ciudadano Honrado de Barcelona que fue
concedido al primer barón en 1754.
El escudo del primer barón de Castellet, lo ha
encontrado la señora archivera y bibliotecaria en la obra de Joaquim Sarret y
Arbós “Breu relació del santuari i imatge de Ntra. Sra. De Castellet” (1900).
Como el blasonamiento del escudo hecho en el informe no se corresponde con la
normativa heráldica, lo he adoptado a aquella normativa. Se trata de un escudo
cuartelado: 1º de gules, un ciervo de plata; 2º y 3º de azur, una fe (no da el
esmalte) moviente de los flancos y resaltando sobre una flor de lis (tampoco
menciona el esmalte); 4º cuartelado, 1º y 4º una flor de lis, 2º y 3º una faja ondada
(ella la llama “rio” y tampoco da los esmaltes).
Larrucea deduce que los
cuarteles segundo y tercero son las armas de los Amat (uno de los apellidos del
primer barón).
También presenta el dibujo
del escudo del barón de Castellet hecho por un tal Karalaz, donde el cuarto cuartel
ha sido alterado, ya que ha sido sustituido por un campo de azur, con un
castillo de plata sostenido sobre la superior de las fajas ondadas de plata.
Por timbre, un casco de caballero con plumaje y lambrequines.
Afirma correctamente María
Carmen Larrucea que es necesario distinguir entre el escudo de la Baronía
(mejor sería ‘del barón’) y el del municipio, y acaba su informe diciendo que
“la aprobación de un escudo por el Municipio depende de lo que acuerde en
definitiva el Consistorio con la autorización posterior de la Consellería de
Gobernación de la Generalitat, previos dictámenes heráldicos procedentes”.
Recibido el expediente, el
11 de mayo de 1981 en la DGAL, elaboré el informe técnico procedente (el núm
81) con fecha de 02 de diciembre del mismo año, con una propuesta de escudo,
hecha por el asesor de heráldica del Departamento de Gobernación, que fue
trasladada al Ayuntamiento de Sant Vicenç de Castellet y al Institut d’Estudis
Catalans, el 22 de febrero de 1982. El 20 de abril de 1983, el IEC libró su dictamen
favorable a la propuesta del asesor de heráldica, y también fue trasladado al
Ayuntamiento el 30 de septiembre de 1983. Desde entonces, el expediente está
encallada porqué desde el Ayuntamiento de Sant Vicenç no ha sido hecha
comunicación alguna al Departamento de Gobernación.
Mi informe técnico
explicaba que, consultadas las fuentes a mi alcance, encontré las siguientes
referencias heráldico-sigilográficas del pueblo de Sant Vicenç de Castellet.
a) Entre 1844 y 1912, el Ayuntamiento utilizaba un sello con un castillo,
algunas veces dibujado pareciendo más una torre que un castillo (Archivo
Histórico de la Ciudad de Barcelona: <> y <>; Archivo Histórico Nacional, de Madrid, Sección de
Sigilografía; Ferran de Sagarra: Segilografía
Catalana, vol. II, núm. 1070; Francesc Carreras i Candi, Geografía general de Catalunya).
b) En 1968, Manuel Bassa i Armengol, en su libro Los escudos de los pueblos de Cataluña, inventó para el pueblo un escudo cortado: 1º de azur, un castillo abierto de plata; 2º de oro, cuatro palos de gules.
b) En 1968, Manuel Bassa i Armengol, en su libro Los escudos de los pueblos de Cataluña, inventó para el pueblo un escudo cortado: 1º de azur, un castillo abierto de plata; 2º de oro, cuatro palos de gules.
c) Hasta 1981, el Ayuntamiento utilizaba un sello ovalado con un escudete
losanjado de Cataluña y, en la parte inferior, la imagen de San Vicente y una
torre sobre ondas de agua.
d) Actualmente, el Ayuntamiento usa el escudo cuartelado de tipo francés del
primer barón de Castellet, ya mencionado más arriba (dibujado por Karalaz), con
casco, plumas y lambrequines.
Referencias históricas
a) El pueblo se formó alrededor del castillo y en el margen izquierdo del rio
Llobregat.
b) El castillo tuvo muchos poseedores: la mitra de Urgell, los Rocafort, los
Cirera, los Cellers, los Muntanyans, los Cardona, los Amat y los Alegre.
c) En 1797, el castillo y su término fueron erigidos en baronía a favor de
Mariano de Alegre y Aparici, Ciudadano Honrado de Barcelona
Consideraciones generales
En
relación a los escudos municipales, la legislación vigente –Reglamento de los
Símbolos de los Entes Locales de Cataluña- y la normativa heráldica disponen,
entre otras cosas:
1. Los elementos de un
escudo deben fundamentarse en hechos históricos o accidentes geográficos, en
características propias y distintivas del ente local, o en su nombre.
2. Las características
propias y distintivas de cada ente local han de reunir alguno de estos tres
requisitos: originalidad, exclusividad o magnitud, para poderse introducir en
el escudo, principalmente en los escudos comarcales, que deberán ser muy
definitorias.
3. En principio, y
siempre que sea correcto, un escudo o una señal primitiva tendrán preferencia
sobre el más moderno.
4. Sólo pueden incorporar
los Cuatro Palos en el escudo aquellos municipios que tengan derecho histórico
a hacerlo, esto es, por el hecho de haberlo obtenido por concesión real o por
el hecho de haber sido ciudad o villa con voto en las Cortes por el Brazo Real
o Popular, o por haber estado, al menos desde el siglo XVII,
ininterrumpidamente, bajo jurisdicción real.
5. Siendo los escudos
comarcales una novedad en Cataluña, no hay ninguna razón histórica para que
figure la antigua señal real –ahora nacional- de los Cuatro Palos. Por otro
lado, los esmaltes de Cataluña ya figuran, como se ha dicho más arriba en la
consideración 18 (sic), en la bordura. Y sería ilógico que, en unas comarcas
figurara y en otras no, ya que todas son catalanas y pertenecen a Cataluña.
6. El escudo debe ser lo
más sencillo y simple posible; solo con las figuras que sean imprescindibles
(una pieza o una figura mejor que dos; también es aceptable una pieza y una
figura) y evitando, principalmente en los escudos comarcales, las particiones,
que son más apropiadas, cuando sea conveniente, para aquellos municipios con
una denominación compuesta por nombre de antiguos términos municipales separados.
7. El emblema municipal
ocupará un lugar preferente en el escudo respecto a otros símbolos que puedan
aparecer, incluido el real de los Cuatro Palos, excepto en caso de que este
hubiera sido expresamente concedido, que, entonces, será blasonado en un jefe de
concesión.
8. Hay que respetar la
ley de los esmaltes, que prohíbe utilizar metal sobre metal y color sobre
color, teniendo en cuenta, pero, que los forros, algunos esmaltes, los
sembrados y algunas piezas resaltadas son neutras.
9. Los esmaltes, cuando
no están coloreados, se representan gráficamente por un sistema internacional
establecido en 1638, a base de puntos y rallas en diferentes direcciones: el
oro, por un punteado muy espeso; el plata, por la ausencia de trazos; el gules,
por un rallado muy fino vertical; el azur, por un rallado muy fino horizontal;
el sinople, por un rallado muy fino que va del cantón diestro del jefe al
siniestro de la punta; el sable, por un cuadriculado muy fino; el púrpura por
un rallado muy fino que va del cantón siniestro del jefe al diestro de la
punta; y el anaranjado, por un rallado muy fino horizontal simultaneado por
otro en diagonal que va del cantón siniestro del jefe al diestro de la punta.
10. Las tonalidades
cromáticas de los esmaltes heráldicos, de acuerdo con el sistema internacional
de colores Pantone de Letraset, son los siguientes: oro, 871 U; amarillo
Process Yellow U; plata 877 U; blanc, blanc; gules, Super Warm Red U; azur, 298
U; sinople, 375 U; sable, Extra Black U; púrpura, 245 U; anaranjado, 123 U. El
oro y el plata se representan en los escudos por el dorado o el amarillo, y por
el plateado o el blanco, respectivamente, sin que se puedan usar en un mismo
escudo el dorado y el amarillo, para representar el oro; o el plateado y el
blanco, para representar el plata. Además hay que tener en cuenta que si en un
escudo se utiliza el dorado para representar el oro, se debe usar el plateado
para representar el plata, si es que hay, de la misma forma que se utiliza el
amarillo para representar el oro, hay que usar el blanco para representar el
plata, si hay.
11. Los muebles o las
cargas se deber representar siempre de acuerdo con la normativa heráldica;
nunca al natural, tanto en lo que respecta al dibujo –que debe ser lineal,
plano, estilizado y sin perspectivas ni sobras- como en lo que respecta al
color; y deben ocupar el máximo espacio dentro del campo, sin tocar los bordes
y sin tocarse entre ellos (excepto en los casos permitidos por el
blasonamiento, como por ejemplo: resaltado, sumado, sostenido).
12. Los muebles o las cargas
no se deben representar –salvo en casos muy excepcionales- terrazados.
13. Las figuras heráldicas
siempre han de tener un significado simbólico y, por eso, hay, principalmente
en las que representan edificios reales (castillo, torre, palacio, domus, etc.)
unos modelos estándar que, en cada caso, representan simbólicamente el
original.
14. Salvo en casos
excepcionales, que confirman la regla, nunca se represantarán, dentro del
campo, figuras humanas enteras, ni palabras, letras o números. Por esta razón,
las imágenes de santos y santas, generalmente procedentes de sellos
parroquiales, serán sustituidos por sus atributos o símbolos.
15. Los elementos
parlantes en un escudo cívico, casi siempre y en toda Europa, hacen referencia
a la etimología popular, no a la científica.
16. La posición ordinaria
y correcta de las figuras dentro del campo del escudo es que miren hacia la
diestra o se dirijan hacia ella. La
excepción debe estar muy justificada.
17. La forma propia de los
escudos cívicos en Cataluña debe ser embaldosada.
18. El timbre indica la
categoría del municipio y esta es su función: si se trata de un pueblo, de una
villa o de una ciudad; o de un municipio que había sido el centro o capital de
una baronía, de un vizcondado, de un condado, de un marquesado, de un ducado,
de un principado o de un reino. Las baronías eclesiásticas se distinguen por
portar un báculo acolado en palo tras el escudo. Por lo tanto, el escudo
siempre se debe timbrar con la corona correspondiente.
19. Las Entidades
Municipales Descentralizadas se distinguen de los municipios al no llevar
timbre alguno.
20. La brisura que
distingue –junto con el timbre- un escudo comarcal de uno municipal es la
bordura componada con los esmaltes de Cataluña: oro y gules (ocho puntos de oro
u ocho de gules.
21. El timbre (corona) no debe
encasquetarse en el escudo.
22. Las coronas siempre
son, básicamente, de oro.
23. El acompañamiento, o
los ornamentos exteriores de un escudo (cartuchos, ramas o palmas, sostenes,
etc.), no serán blasonados en la resolución oficial. El ente local es libre de
usar los que quiera.
24. El sello de un ente
local llevará siempre incorporado su escudo.
25. El un mismo país no
puede haber dos escudos cívicos iguales.
26. Hay que tener en cuenta que a heráldica, además de ser
una ciencia, es también un arte. Esto significa que las cargas del escudo,
mientras cumplan los requisitos heráldicos, son de libre interpretación del
artista. Lo que se aprueba y se oficializa es el blasonamiento (descripción),
no un dibujo concreto, que puede ir variando con el paso del tiempo.
27. En la documentación de
trámite administrativo, mobiliario urbano y elementos u objetos más informales,
menos solemnes, suntuosos o protocolarios, los entes locales podrán utilizar
representaciones del escudo con un diseño más simplificado, estilizado o
esquemático.
28. El proyecto, memoria o
informe de un escudo cívico, para poder ser reglamentario, debe ser elaborado
por un titular superior especializado en heráldica o por una institución
competente en la materia.
29. A los municipios que
no tienen escudo oficializado, la ley les autoriza a utilizar el escudo estatal
o el distintivo de la Generalitat.
30. El uso del escudo
cívico es propio y exclusivo del ente local correspondiente. No obstante, el
ente puede conceder autorización para usarlo a entidades particulares en dos
casos: como distinción de honor otorgada por méritos, y con la obligación de
hacerla constar, o mediante el abono de una tasa que beneficie económicamente
al ente.
Consideraciones
particulares
A) Es evidente que el
emblema característico y tradicional de Sant Vicenç de Castellet ha sido el
castillo (alterado alguna vez con la forma de una torre). Creo que es
importante mantenerlo, y además como elemento principal del escudo.
B) Los Cuatro Palos no le
son propios porqué el castillo no fue de jurisdicción real, almenos desde el
siglo XII; por lo tanto, no están justificados.
C) Es del todo
inapropiado timbrar un escudo municipal con un casco, propio únicamente de los
escudos gentilicios nobles y masculinos. El timbre que corresponde al escudo es
la corona de barón al haber sido centro y capital de una baronía.
D) La casulla en la que
aparece, bordado, el escudo descrito por Sarret i Arbós, seguramente fue un
regalo de un miembro de la familia de los señores de Sant Vicenç de Castellet.
Dado que en el primer cuartel es, sin lugar a dudas, el de la familia
Boixadors, no sería extraño que la donante fuera Doña Eulàlia de Boixadors,
esposa de Pau d’Amat i de Cardona, señor de Sant Vicenç de Castellet. Por lo
tanto, es del todo improcedente adoptar estas armas.
E) Los primitivos
emblemas en los que figura el castillo, éste no aparece sobre ondas: por lo
tanto, creo que sería recargar el escudo e ir contra la sencillez y la
simplicidad reglamentarias.
F) Hay que buscar, pues,
algunos signos que distingan el escudo de otros que también lleven un castillo;
en este sentido, creo que lo más indicado sería blasonar los atributos del patrón
local, San Vicente, que son la cruz en forma de sotuer, la parrilla y la muela.
Hechas
estas observaciones y teniendo en cuenta las consideraciones generals expuestas
más arriba, la propuesta es la siguiente:
Armas
Escudo
embaldosado; de plata, un castillo de sinople abierto, surmontado de un sotuer
de gules, acostado de una parrilla de gules a la diestra y de una muela de
gules a la siniestra. Por timbre, una corona de barón. (“Paratge”, 17, 2004).